“Fa quatre anys vaig decidir no parlar més en català”. Aquesta frase me la va deixar anar un alumne de quart de secundària ara fa uns mesos. La meva primera pregunta va ser com podia haver arribat a quart sense parlar català i encara no n’he obtingut resposta. A part del fet de passar de curs sense fer servir la llengua vehicular de l’escola, la meva reflexió es va centrar en la visió que té aquest alumne de la llengua catalana. La veu com una imposició.
Últimament sentim moltes notícies sobre la situació del català a l’escola. Pares que volen que els seus fills estudiïn únicament en castellà, la sentència del Tribunal Suprem sobre la llengua vehicular en l’educació. La llengua s’ha convertit en una discussió legislativa i cultural. Una cosa hem de tenir clara: si una llengua no s’ensenya, acabarà morint. I no hi ha res pitjor per a una cultura que la llengua desaparegui.
Només fa tres anys que em dedico a ensenyar català i ja n’he pogut palpar la situació a les aules i com els alumnes viuen i senten aquesta llengua. Em dedico sobretot a ensenyar català a adults però també he estat a escoles de secundària. La visió de la llengua d’uns i altres és totalment diferent. A les escoles i instituts es té molt clar que el català es fa servir a les aules, és la llengua dels treballs i exàmens i la llengua per adreçar-se al professorat. Ara, no descobreixo res de nou si dic que, un cop se surt de classe, el castellà passa a ser la llengua més utilitzada.
Per als adults, en canvi, aprendre català significa obrir portes per poder trobar feina. Per a ells, el català es converteix en una oportunitat de futur. I no només això, en molts casos és una opció d’enriquiment personal.
S’ha d’ensenyar als alumnes que el català no és una imposició sinó una riquesa cultural i que han d’aprofitar l’oportunitat que els ofereix l’escola. No només es faran un favor a ells, també faran un favor al bé cultural i social més important que posseïm.
