La psicoanàlisi no és psicologia ni psicoteràpia. No és ajuda a la manera del clixé de l’autoajuda. No subministra consells com la psiquiatria subministra pastilles. No es basa a proporcionar indicacions, pautes de comportament o consol. No és un tractament en el sentit del tractament mèdic sinó del tractament que pot donar-se a un problema o a una pregunta o a una dificultat. Només s’assembla a la consulta amb el metge en què aquest alguna vegada va tenir un temps i una disposició per escoltar que, excepcions a part, s’ha perdut.
Normalitat o malaltia no són, llavors, termes que signifiquin massa per a la psicoanàlisi. La normalitat és el resultat de la norma. Cada època ha tingut la seva normalitat i hi ha tantes normalitats com cultures. Les persones no estan modelades en la normalitat: són el resultat de la seva història particular, de les seves decisions i… de la sort. Cada psicoanàlisi és el tractament particular de cada persona particular. Permet escoltar el que la persona sap sense saber que ho sap. És una conversa encara que no és una simple conversa: pot portar a la superfície una veritat que s’havia mantingut allunyada, silenciada, rebutjada. Il·luminar una veritat pot reduir un dolor o empènyer-lo cap a una transformació fecunda.
