Abans de la pandèmia, a la tardor del 2019, un seguit de col·legis professionals vàrem proposar a diferents administracions catalanes que es prenguessin mesures per revertir l’estancament de la rehabilitació a casa nostra. Demanaven coses senzilles com ara separar la tramitació de les llicències de rehabilitació de les d’obra nova per agilitzar-ne la concessió, de forma que no triguessin més dos mesos.
Tenim un parc edificat que és urgent renovar. El nuclis antics de les nostres ciutats construïts al voltant del 1900, amb edificis d’habitatges i edificis industrials barrejats al seu nucli urbà; i amb tots els barris perifèrics que es van aixecar als anys 60, sovint amb materials i tècniques constructives deficients. De fet, el 70% dels edificis catalans es van construir quan no existia cap normativa sobre eficiència energètica.
La rehabilitació no arriba al 30% de tot el que s’inverteix en construcció, quan la mitjana europea és del 50%. La quota anual sobre la superfície construïda és molt baixa, tot just el 0,8%, lluny de l’1,49% d’Alemanya, l’1,75% de França o l’1,82% d’Àustria.
Ara ens trobem en mig d’una pandèmia que ha generat una crisi econòmica de dimensions tan considerables que ha portat a la Unió Europea a plantejar una inversió mai vista. 1,6 bilions d’euros per impulsar la sostenibilitat (European Green Deal) i altres 750.000 milions (fons Next Generation) per reactivar l’economia, on una rehabilitació curosa amb el medi ambient té gran protagonisme.
La rehabilitació torna a estar damunt la taula. I aquesta vegada acompanyada d’una dotació econòmica que, per poder materialitzar-se, requereix de canvis estructurals obligatoris, que passen necessàriament per la simplificació administrativa a l’hora d’accedir a les subvencions o les llicències d’obres.
A Catalunya ens comencem a moure en aquesta direcció. L’Agència de l’Habitatge de la Generalitat es planteja la rehabilitació de 25.000 habitatges l’any, equivalent al que es rehabilita arreu de l’Estat, a través del projecte Rehabilitem.cat.
La meta pot ser inabastable sense una col·laboració pública-privada dirigida a analitzar els barris on actuar, ajudar les comunitats o crear eines digitals.
No serà possible sense fer un esforç per alleugerir la tramitació de llicències i la gestió de les ajudes i el finançament necessaris per les obres, amb fórmules com el servei de finestreta única en què l’Ajuntament de Mataró està treballant fermament, amb la col·laboració, mitjançant un conveni oficial, de diferents col·legis professionals, per facilitar el tràmits administratius i assessorar als ciutadans.
Aquesta acció serà un segon pas, després del que es va realitzar a Mataró als voltants del 1980, i que promogut pel nostre recordat amic i company, en Manel Salicrú, membre de la junta de govern del Col·legi d’Aparelladors d’aleshores, es va promoure la rehabilitació d’un parc d’habitatges que necessitava la ciutat per “no deixar morir” l’antic casc urbà.
Tenim el diagnòstic, tenim l’experiència i el finançament es al nostre abast. Ara cal voluntat política per no perdre una oportunitat única de recuperar l’ocupació en un sector econòmic essencial.
