Aquestes últimes setmanes, hem vist l’enorme solidaritat de la gent davant dels afectats per la tragèdia de València provocada per la DANA i la incompetència dels polítics (que no dels científics) per minimitzar-ne els efectes, demostrada en cadascuna de les tres fases en què es divideix la gestió d’una catàstrofe: anticipació, resposta i avaluació. Qui ho havia de fer no va planificar seriosament com evitar un desastre previsible (malgrat que és evident que els torrents passen per zones molt habitades) i com avisar a temps la població (malgrat que els experts van advertir del perill extrem unes hores abans de la tragèdia). I veurem si som capaços d’aprendre les lliçons per a una futura inundació.
A banda d’això, ens queda el consol de la solidaritat. Davant la ineptitud manifesta dels governants, un valor moral ha reeixit per damunt de la resta durant els moments immediatament posteriors al desastre: la solidaritat. És el mateix que va passar durant la pandèmia. Allà on fallen les institucions, emergeix la solidaritat entre les persones. El voluntariat que abans teixia mascaretes rudimentàries a casa o feia la compra i anava a buscar medicaments per a la gent gran, ara ha agafat pales, un pal de fregar, lleixiu i ampolles d’aigua potable. Hem vist riuades de gent substituint les d’aigua i fang que van arrasar els pobles de l’Horta Sud, la Ribera Alta, la Foia de Bunyol i la Plana d’Utiel el 29 d’octubre passat. De seguida va brollar una “comunitat d’interessos i responsabilitats”, que és com l’Institut d’Estudis Catalans defineix la solidaritat, per fer front a la calamitat; o una “adhesió circumstancial a la causa d’altres”, que és com la qualifica la RAE espanyola. La solidaritat ha pal·liat la manca de resposta institucional des del començament de la tragèdia.
Sens dubte la primera reacció davant del sofriment aliè és emocional. Les imatges de patiment i mort, de vides trencades, de cases i negocis destruïts en pocs minuts, d’indignació per la lentitud governamental i la fastigosa picabaralla política, interpel·len a les nostres emocions bàsiques de ràbia i compassió, i són aquests sentiments els que ens esperonen a ser solidaris. Ara bé, cal tenir present que tot i que l’emoció estigui al darrere de la reacció solidària, la solidaritat és un valor moral, polític i jurídic i no una emoció; és un mode de dret o obligació in solidum que consisteix a comprometre’s a assumir els costos financers, socials o emocionals que siguin necessaris per ajudar els altres. Les emocions impulsen la solidaritat, però no la sostenen en el temps ni l’especifiquen.
Tard o d’hora, la intensitat emocional decau i els esforços comencen a pesar més. Les obligacions quotidianes i egoistes ens reclamen amb més insistència a mesura que passen els dies i no les podem abandonar. Així, deixem d’aplaudir als balcons i de netejar el fang dels altres, tornem al caliu segur de casa nostra i esperem que les institucions recuperin la seva raó de ser primordial: proporcionar-nos la seguretat que no podem garantir-nos sols. Quan això passa, i inevitablement passa, no desapareix la solidaritat, sinó que hauria de començar a actuar de debò. Quan l’emoció flaqueja per pura regulació biològica, hauria d’aparèixer el valor moral, que és una creença abans que una emoció (encara que no siguin alienes entre si). El valor moral de la solidaritat consisteix a crear institucions fortes que previnguin les desgràcies i hi responguin quan cal. La resposta ètica a la ineficàcia institucional ha de ser l’enfortiment institucional. Passades les primeres emocions de compassió i indignació, cal afermar, ara sí, la solidaritat amb ajuts econòmics i suport institucional per tal que els afectats recuperin la normalitat perduda. La solidaritat és un assumpte públic, institucional que comença quan s’afebleixen les emocions més intenses. És aleshores quan la població ha de demostrar la seva generositat pagant més impostos i elegint polítics més competents per crear unitats d’emergència eficaces, planificacions urbanístiques assenyades i un control estricte de les falses informacions, que tenen l’objectiu feixista de desestabilitzar les institucions i evitar la vertadera solidaritat.
