El tancament de la televisió pública del nord del Maresme va acompanyat del desmantellament del projecte audiovisual per a Mataró i la resta de la comarca. Ha abandonat la direcció el periodista Joan Catà, amb una sortida molt digna que contrasta amb la indignitat d’alguns polítics. Catà ha hagut de gestionat un pressupost molt a la baixa, i l’agra digestió del model de televisió digital terrestre en temps de crisi. Se n’ha sortit fins allà on el nou president del consorci, l’alcalde de Mataró, Joan Mora, ho ha permès. L’obsessió de Joan Mora ha estat, des de l’inici, dinamitar el projecte de televisió comarcal per dotar-se d’una televisió de mida estrictament local menys subjecte al pacte institucional amb altres ajuntaments. La crisi ha estat l’excusa per perpetrar l’operació, que es pot entendre des de la lògica econòmica però en cap cas per l’ambició de control polític. Un cop trencats, intencionadament, els ponts amb altres ajuntaments de la comarca (Calella i Premià de Mar, del mateix color polític) per assolir una única televisió comarcal, el govern minoritari de Mataró ha tirat pel dret amb acomiadaments i nomenaments sense informar ni consultar els òrgans existents a tal efecte. Aquest és l’estil de qui diu oferir diàleg i pacte. Aquest és el modus operandi de qui, des de la campanya electoral, combatia un model públic supramunicipal amb garanties de qualitat i pluralitat.
Els periodistes que formem part del consell consultiu no hem estat convocats a cap reunió des de l’arribada de Joan Mora a la presidència. Tampoc no hem rebut cap informació ni formal ni informal. Totes les novetats -la sortida del director, l’elecció del nou provisional, els acomiadaments, la fugida d’ajuntaments del consorci, etc.- els hem conegut com la resta de ciutadans. El consell consultiu ha estat liquidat per la via dels fets consumats, sense el més mínim pudor. Aquesta és la manera d’actuar de Joan Mora mentre clama per pactes de ciutat i s’omple la boca de paraules com consens, diàleg i participació. Un alcalde sol i en minoria l’últim que hauria de fer és imposar i trencar les regles del joc. L’alcaldia és un càrrec que mereix més dignitat pròpia i amb el conjunt d’actors públics.
