Malsons i somnis del futur (Voliana Edicions), de l’escriptor i editor Jordi Solé Camardons, és un ambiciós treball que planteja una crítica a la invasió de les distopies que colonitzen el pensament i l’acció. A partir d’una extensa anàlisi d’obres literàries, pel·lícules, sèries i estudis, l’autor s’endinsa amb profunditat a estudiar les aportacions positives i negatives de les utopies, distopies i catastrofismes, en un assaig que dona molta informació, alhora que planteja qüestions vitals per a la nostra societat.
Utopia/distopia. Per a qui no ho tingui clar, quina és la diferència?
La utopia és un món, ciutat o país perfecte, on tot funciona bé, mentre que la distopia és tot el contrari: una construcció social dictatorial, desigualitària, sense llibertat i amb un poder opressiu terrible, molt pitjor que la realitat que vivim, com la de 1984 d’Orwell.
En el seu assaig critica la invasió de les distopies, alhora que aposta per l’optimisme i no pel pessimisme. Quines són les principals tesis del llibre?
No aposto per l’optimisme sinó per una anàlisi més acurada de la història i de la realitat, sense un tancament ideològic que ni tan sols ens deixa una escletxa per lluitar per un futur millor, amb més llibertat, igualtat i sense misèria. Com que els autors de ficció només ens presenten futurs distòpics o catastròfics, ni tan sols ens permeten pensar en un món millor i això condueix a creure que el futur serà mil vegades pitjor que la nostra realitat i això ens fa ser conservadors, perquè pensem que el nostre present ja és prou bo i no cal lluitar per un canvi social. La por al futur, la futurofòbia, ens paralitza i ens fa ser conservadors. La tecnodistopia ens vol fer creure que la tecnologia és dolenta en si i ens condueix al desastre, sense veure que el bon ús de la tecnologia és el que ens fa humans i ens ajuda en la construcció d’un món millor.
Ha analitzat a fons la literatura universal i la de més proximitat, la catalana. És important l’aportació catalana a les utopies i distopies?
En català també s’han escrit mons distòpics/utòpics interessants com per exemple Homes artificials de Frederic Pujolà, Retorn al sol de JM Francès, Andrea Víctrix de Villalonga, Totes les bèsties de càrrega o El regressiu de Pedrolo, Miràbilis d’Eva Espinosa, Tot era massa fràgil de Rubèn Suriñach, o fins i tot el meu Planeta mut i altres que comento en el llibre.
De Plató als autors més actuals. El seu llibre esdevé també una obra de consulta…
Malsons i somnis del futur… hauria d’estar a totes les biblioteques, m’ho va dir una de les primeres persones que se l’ha llegit perquè hi ha dotzenes de recomanacions literàries o cinematogràfiques desconegudes per als lectors que enriquiran el seu bagatge cultural, els divertiran o els faran pensar.
Marcians, extraterrestres, robots, savis embogits… No s‘ha deixat cap gran tema. Com es va plantejar quins àmbits tractaria en el llibre?
Vaig fer un llistat dels temes típics de la ciència-ficció i vaig començar a estudiar si hi havia distopies o catastrofismes en cadascun d’aquests temes. Però la mateixa recerca em va conduir a incloure-hi nous temes com el de la distopia laboral de què parla F. Martorell o les tecnodistopies, etc.
En el treball hi ha una anàlisi de catastrofismes i escenaris de futur devastadors. L’ésser humà té aquesta necessitat d’avançar el futur amb punts de vista més aviat d’un mal final?
És interessant que des de la ficció es facin advertències dels desastres que es poden derivar del mal ús de la tecnologia o de l’afany imperialista d’alguns governs, com la ciència-ficció va fer, per exemple, avisant dels perills de les centrals nuclears, de les pandèmies, etc. Aquesta aportació és molt interessant i positiva, el que jo critico és la invasió de les distopies que patim des de fa uns 30 anys, que quan s’escriu sobre el futur tot són distopies i catàstrofes i que ningú imagini escenaris postcapitalistes.
Ens cal recuperar la utopia positiva com a societat?
Per mi l’alternativa a les distopies sense sortida serien distopies o utopies crítiques, o el comunisme de luxe que proposa Aaron Bastani: usar els avenços tecnològics en benefici del conjunt de la població i no de només dels rics i poderosos, crear un món d’abundància compartida amb el suport de la IA, un humanisme ecotecnològic, o la protopia que ens proposa Kevin Kelli que consisteixen millorar any a any, sense fer els grans salts que es proposava la utopia o la revolució. En definitiva, ens cal, com diu Marina Garcés, una nova il·lustració radical com la que exemplifica aquest llibre per pensar-ho i portar-ho a la pràctica.
