Els dies de Nadal i Reis, que ja portem a sobre fa setmanes, tenen el sentit de reunió, amical i familiar i un cert aire de perdó de les culpes ja sigui per mitjà dels regals, del contacte presencial, de posada en comú d’una alegria a vegades sincera, a vegades no tant; i d’un desig que els propers dies que vindran siguin millors que els que hem viscut.
Tot i això, l’aiguabarreig de sentiments personals i de grup que apareixen en aquestes trobades ens posen al dia d’allò que ens uneix i moltes vegades d’allò que ens separa.
I és que els humans mantenim una lluita interna permanent entre l’afiliació, l’apropament íntim, el desig de ser reconeguts com a bons, conjuntament amb ser reconeguts com a diferents els uns dels altres.
En totes les etapes del desenvolupament intentem ser diferents, sense que aquesta diferència suposi no trencar massa els vincles que ens uneixen.
En la sàbia combinació dels costums del grup i les actituds personals és on anem trobant la nostra manera de ser, i en aquestes trobades socialment marcades pel que avui en diem “bon rotllo”, intentem mostrar aquestes característiques, cadascú segons el moment que està vivint, tot i que segons quin sigui aquest moment de cadascú, les trobades poden ser més fàcils, o vertaderament difícils.
En certa manera, es tracta de mostrar que som diferents, autònoms -podem fer el que volem- i independents -sabem el que volem fer a fora de l’entorn familiar amb els nostres propis recursos, en un context on poder compartir aquestes diferències. Ah, això és molt bonic, però és també una font de malentesos: la comparació permanent entre el que tenim l’un i l’altre, ja sigui en caràcter -més o menys simpatia, més o menys habilitats-, ja sigui en allò que posseïm -béns mobles i béns immobles…-, és a dir: allò que ens fa independents, també ens pot fer envejosos, i en tant que envejosos, més infantils, anul·lant les nostres capacitats més adultes de compartir, canviar i donar pas a experiències que siguin enriquidores entre tots.
Però quan les diferències es van fent molt grans, aquest desig de ser diferent pot fer-nos mal i convertir les trobades en una mostra de diferències irreconciliables, arribant fins i tot a la negació de fer acte de presència a les trobades, que són comunes en aquestes diades.
Les actituds amb les que vivim aquests trencaments poden fer que siguin més definitius o menys, però representen sempre un repte pel grup: aquest, si és prou fort i prou madur, segurament farà tot el possible per modificar algunes costums que permetin el reconeixement, acceptant noves pautes per poder mantenir la relació.
Cal no confondre els desigs de mostrar-se diferents amb el rebuig definitiu a la convivència, potser trobant maneres d’establir noves formes de relació sense amenaces.
Segurament, tot això, serà el rerefons polític i social que trobarem en “l’anyet”, el 2016 que ja s’apropa: “No sé si m’entens”.
Bones Festes!
