Potser tots vostès ja han vist Maixabel (Icíar Bollaín, 2021). S’hi conten, amb serenitat i força dramàtica, uns fets reals relatius a l’assassinat –ETA, 2000– d’un polític basc. La seva vídua va rebre una proposta sorprenent: un dels condemnats pel crim s’hi volia entrevistar a la presó on estava engarjolat. Ella, la Maixabel –amb força dubtes i un immens dolor– hi accedeix. Impressionant!
No els vull parlar de la pel·lícula sinó d’un moviment emergent que pot canviar com recosim relacions humanes destrossades, sense pretendre la utopia d’“eliminar els conflictes”. Va més enllà de l’actitud punitiva o represiva del mal, i també del happy flower del permisivisme estúpid o d’aquella altra actitud, tan ianqui –se l’anomena escola de Harvard–, del win-win. Les mediacions poden donar fruits en negociacions estratègiques entre països o bé en assumptes comercials, però “refer” les relacions humanes és una altra història: requereix “canviar” les persones.
Les persones religioses tenen un mètode que trenca motlles: el “perdó” per motius sobrenaturals o transcendents. Quina sort! Però, i si no es té aquesta profunditat espiritual? La bibliografia sobre l’actitud restaurativa en la justicia penal ja és immensa, des de les primeres aportacions d’en Howard Zehr (Changing Lenses–A New Focus for Crime and Justice, 1990). És una àrea apassionant.
Vull parlar-los de “l’escola amable”. He tornat d’un congrés a Brescia sobre “Mediació i Justícia restaurativa” en educació. El que va començar com una estranya i inesperada anècdota m’està canviant la vida. Mirin: quan hi ha dificultats de convivència o de disciplina elemental en un centre educatiu, sabem que cal aturar i sancionar el dolent, per protegir el dèbil, la víctima. Ara bé, només així no es “restableixen” les relacions, només es bloqueja l’agressor. Castigar té grans avantatges: és ràpid, expeditiu; és el que tothom espera que passi; ens sentim poderosos i executem la justícia més primitiva. Si no intervens, ets un “bírria”.
Ara bé, quan castigo se’m generen nous problemes: cal repetir i augmentar constantment la dosi, destrueixo les relacions (el sancionat em defuig i només mira que no l’enxampi més), es modela un ús habitual de la coerció i, sobretot, s’ofega el desenvolupament moral dels menors. Massa adolescents porten tota la seva vida aprenent només una cosa: com escapolir-se del càstig, mentint, extorsionant o fent el que calgui. I això passa aquí “i a Harlem”.
A Brescia vaig exposar l’enfocament restauratiu global (ERG): aplicat a l’educació és una nova mirada. No és pas perdre el “control”, perquè els seus valors: obertura, flexibilitat, no discriminació, noviolència, apoderament, honestedat, confiança, etc., no generen cap “caos”. Ara mateix, a Catalunya som capdavanters en l’ERG: s’hi ha implicat fins i tot el Departament d’Educació. A més de pràctiques per entomar els conflictes (elements reactius), proposa accions proactives, que serveixen per a tothom.
La Belinda Hopkins (Just Schools, 2004) ha proposat amb coratge els cinc principis restauratius bàsics: (a) tothom té una perspectiva única i valuosa; (b) els nostres pensaments i sentiments influeixen en els comportaments; (c) les nostres accions provoquen un efecte dominó sobre les persones del nostre voltant; (d) tots tenim necessitats, que ens connecten amb d’altres; (e) les persones afectades són les més ben posicionades per arbitrar solucions als problemes. Senzill? Ni de bon tros, perquè l’ERG ens du a crear cercles, a una comunicació no violenta (Rosenberg), a l’expressió de les emocions. Sobretot, ens canvia i ens vincula a d’altres, i ens allibera de les situacions d’insatisfacció. Val la pena!
Vull que el meu institut sigui “amable”, però no per deixadesa en l’autoritat sinó per la construcció de ponts entre els qui potser encara no ho poden veure així. Tal com els va passar a l’assassí i a la Maixabel, hi ha situacions que només podem superar amb aquest enfocament, ben modern en la pràctica: les relacions canvien les persones, a la justícia penal, a l’escola i arreu.
