La Filosofia fa preguntes últimes. Té una atracció com de vertigen, perquè ens aboca a l’abisme que hi ha sota la quotidiana tranquil·litat d’anar tirant. Filosofar no lliga amb veritats patentades. Les receptes i seguretats estan en ideologies i religions (i pseudociències). Els cínics grecs són crítics amb les convencions i s’estimen més la intempèrie intel·lectual i social que no pas a ells mateixos. Cínic ve de gos, kynós, i s’hi assimilen per a denunciar els fums d’excel·lència que s’autoconcedien a Grècia. El sentit de cínic va degenerar fins a la connotació negativa actual. Amb el Mal podem ser cínics en els dos sentits, l’honest i el cara dura.
Som bons o dolents per naturalesa? L’humà neix o es fa? Segons Aristòtil som socials per naturalesa. Hobbes fa seu el clàssic de l’humà com a llop per a l’humà. Rousseau postula la bondat innata i una societat corruptora, però l’ideal del bon salvatge és quimèric: els comptats casos d’infants salvatgins mostren que mai no es pot créixer sense contacte social.
Però ja socialitzats i humanitzats, podem optar per no-optar, per no-decidir per compte propi, per obeir sense ni pensar i amb tota legalitat i cinisme. Sartre enuncia la condemna a ser lliures per a decidir. Des d’un compromís cristià (i cinisme en sentit original), Lluís Duch remarca l’ambigüitat humana, a cavall entre la possibilitat del Bé i del Mal. Optar per comprometre’s i reconèixer l’altre, o fer-se l’indiferent i “passar”. O deshumanitzar els altres.
El cinisme modern es fa l’orni; és la simplicitat, la banalitat del Mal, descrita per Arendt en el judici d’Eichmann. El Mal és fer cara de burro, acceptar el marc mental preparat pel poder i instal·lar-nos en la indiferència. O entretenir-nos i refusar el pensar per compte propi, com diu Agnes Heller.
Un exemple: podem visualitzar les càrregues policials sense veu i jutjar-les críticament, o legitimar-les escoltant i fent propi un discurs oficial aliè.
