Maria Sanplà presenta “Déjà lu Helena”

Text: Laura Bosch  // Foto: Joan Clapés
1590

Després de la bona acollida d’El silenci de les cases l’escriptora Maria Sanplà torna a la primera línia del món editorial amb la seva nova novel·la, llargament esperada pels seus lectors i lectores, que ha titulat “Déjà lu, Helena”, editada per La Banya Edicions, i de la qual en coneixerem molts més detalls a continuació. Ho farem de la mà de la pròpia autora, la Maria, amb qui volem conversar sobre el procés de gestació i creació d’aquesta nova obra que, de moment, ja s’ha presentat a Mataró, Argentona, Cabrils, Vilassar de Dalt i Barcelona.

Maria, per començar, ens ha cridat molt l’atenció el títol. Voldríem que ens expliquessis per quin motiu el vas triar?
Si t’he de dir la veritat, aquest títol em va aparèixer mentre escrivia una frase en francès que es troba cap a la meitat del llibre, en un dels moments més importants de l’obra. Déjà lu, és tot allò ja llegit. I hi ha un moment en què un dels protagonistes parla d’un somni on tot allò que viu li sembla haver-ho llegit en un llibre.

I l’embrió? D’on neix aquesta obra?
Neix d’una frase que va aparèixer un dia caminant pel carrer i que se m’anava repetint dia i nit. De seguida vaig veure que cridava a obra. Com que imagino que m’ho preguntaràs et diré que la frase és: “jo potser aprendré a estimar-te a tu”. I no puc dir res més.

Parlant de cridar, continues sent una escriptora que crida silencis?
No sé si els crido, però sí que els escric, les meves obres estan carregades de silencis. Tots aquells silencis que per a mi com a autora són fonamentals. Jo no ho explico tot, amb el silenci n’hi ha prou per veure què passarà després. M’hi sento molt bé tractant el silenci literari.

Vaig poder assistir a la presentació a la llibreria Buc de Llibres de Mataró, on l’editor l’Òscar Ramirez explicava que quan va rebre la teva obra, va dir que per fi havia trobat una perla. Continuava dient que l’obra l’havia impactat molt perquè és contundent i té molta tensió i pausa combinades. Això afegit a dir que el silenci costa molt de gestionar en literatura i tu el resols a la perfecció. Et sents satisfeta d’aquesta obra?
És una pregunta que no sé com contestar. Déja lu, és una obra prepandèmica que ja era a punt de publicar, quan enmig de la pandèmia l’editorial va tancar i me la va tornar. En aquell moment sí que n’estava de satisfeta, força. Havia passat la lectura d’un crític literari i hi havia estat treballant gairebé quatre anys. Ara, en aquests moments, aquesta tardor quan l’Oscar em va dir que la volia publicar, vaig tornar-la a llegir i a mirar si podia reescriure alguna part que potser, no se sap mai, es podria millorar, perquè sempre es pot millorar i alguna coseta he retocat.

Ja sabem, perquè ens coneixem una mica, que li fas moltes reescriptures a l’obra, en aquesta també?
Sí, en aquesta i a totes les que escrigui. La reescriptura és la part meravellosament important, fa sorgir el diamant, si hi és. Escric amb frase curta i envoltada de silenci, creo imatges i defujo descripcions. Això vol dir que la frase ha de tenir l’elasticitat perfecta i la paraula ha de ser aquella necessària i cap més. Això porta feina i només es pot aconseguir en successives reescriptures i a vegades ni així s’aconsegueix.

En aquesta obra, tornem a veure la força de les dones, de la feminitat. Són antiheroïnes les teves protagonistes?
Si et contesto de pressa, et diré que sí, són dones valentes i fràgils i amb circumstàncies difícils. Vist així d’heroïna, de totes les dones de l’obra n’hi ha una, la Violeta. Si la resposta pogués ser més reflexionada, et diria que totes són heroïnes de les fragilitats.

Escrius obres difícils?
Et respondré el que em va dir el crític. Són obres no aptes per llegir al metro. Potser això ja respon la pregunta. Pensa que són molt contundents i hi ha imatges i símbols i silencis. I no és una obra ordenada cronològicament sinó fragmentada i si no hi entres et pots perdre pel camí. Però jo no diria que és difícil. Més aviat és una obra que et demana entrar-hi.

A la contraportada del llibre diu: És una obra que inquieta i qüestiona. És la història de la Paula que abandona el seu nom per dir-se Helena al mateix temps que perd la seva gran amiga, la Violeta. Helena és totes les dones que un dia han estat ombra d’algú. Em quedo en aquesta frase, què me’n pots dir?
Et diria que de manera inconscient o conscient moltes dones hem estat ombra d’algú, per admiració, per desconeixement, o per por. Parlo de tots aquests factors i de com podem trobar-nos immersos en circumstàncies d’on no sabem sortir-ne i de les repercussions que té quan ho aconseguim. Jo aquí parlo de dones, però és un fet extensiu a homes i dones. M’agrada endinsar-me en tot allò que ens crea contradiccions i ens fa més humans i tolerables.

Compagines l’escriptura amb la docència de l’art de la poesia, el conte i la novel·la,  fa de bon combinar?
La meva feina com a docent m’encanta. És el punt de realitat necessari quan et passes el dia entre personatges. Sí que és cert que a vegades, em sento “contaminada” pel talent d’alguns dels meus alumnes. L’ensenyament dels recursos literaris és una feina preciosa i agraïda.

Maria, quina part de ficció i quina part de realitat i com ho lligues tot plegat amb el fet d’estar escrita en segona persona?
Ficció. La realitat meva com a escriptora és la memòria equivocada expressament. Això vol dir, que tot allò que coneixem sigui perquè són les nostres experiències o les d’algú proper, les fem nostres com si les haguéssim viscut per tal de dotar els personatges d’humanitat. Aquesta humanitat fa que ens imaginem que són reals, o els busquem en els mateixos autors. Però precisament la ficció és això, beure de les experiències, transformar-les i crear. Crear des del no res. Pel que fa a la pregunta de per què en segona persona, et diré que és perquè fa de mirall i crea una ambigüitat volguda, necessària per a aquesta obra. No és un narrador gaire freqüent i és difícil de dominar, però aquí m’hi anava bé.

Què ens pots dir per animar la gent a llegir el teu llibre?
Els diria que segurament trobaran moments on identificar-se. És una obra curta on hi caben moltes experiències diferents algunes carregades de tendresa, d’altres de por i impotència, d’altres de saviesa. Com deia Kundera la novel·la intenta una mínima comprensió del món.  ´

Quins són els teus hàbits d’escriptura? Segueixes cap rutina especial?
Escric a l’ordinador al matí, ben aviat. Aquesta és l’escriptura lúcida, després durant el dia continuo pensant amb l’obra si anirà cap aquí o cap allà, i m’apunto totes les idees que em vinguin. Mentre estic amb la novel·la no hi ha desconnexió. Hi estic tot el dia de diferent manera. I no em passa res quan he de fer les classes enmig. Això sí, l’escriptura del matí sempre sola i en absolut silenci, i un cafè i després un te i aixecar-me de tant en tant per agafar una mica d’aire.

Ara que parles, d’agafar aire, a l’obra hi surt la Marguerite Duras en dos moments transcendentals, ens en pots dir alguna cosa?
He intentat escriure un llibre nu, salvatge i sense ornaments. Són adjectius que vull compartir amb ella i la seva manera d’escriure. És un petit homenatge a una gran escriptora. M’és una escriptora coneguda. Fa temps, vaig escoltar al programa Aphostrofes una entrevista que li feia en Bernard Pivot, i això va fer la resta.

Una última qüestió… Llegeixes molt?, per on creus que va el món de la literatura?
Sí, llegeixo molt, ficció i filosofia. No puc separar la filosofia de les meves obres, llegeixo diferents  llibres alhora i creo piles de llibres impossibles. El món de la literatura, va. Hi ha molt bones autores i autors i també no tan bons, imagino que com a totes les arts. Sí que et diré, com a opinió personal que la revolució dintre de la literatura l’estem fent les dones, amb obres arriscades, contundents i molt bones, només t’esmentaré Agota Kristoff, Delphine de Vigan, Nariné Argaran, Alice Munro, Elisabeth Strout, Herta Müller i tantes i tantes d’altres. Per descomptat, que també hi ha autors, però últimament hi noto una certa comoditat.

I ja per acabar, a l’obra hi surt un balneari, un lloc important per a tu?
Un lloc molt important. No m’estendré en explicacions, us diré només que és el Balneari Montagut, el de carretera de Ribes de Freser. I ja us puc avançar que cap a l’estiu hi farem una preciosa presentació.

Doncs moltes gràcies Maria i esperem que aquest llibre sigui un èxit veient l’excel·lent rebuda que està tenint. Us avancem les properes presentacions del mes de febrer:
 
Dijous 2 de febrer a les 19 h: Biblioteca de Vilassar de Mar.
Dijous 9 de febrer a les 18.30 h: Biblioteca de Cardedeu.
Dijous 23 de febrer a les 19 h: Biblioteca de Teià.
COMPARTIR