Una enquesta sobre la valoració que fan els mataronins del govern municipal convergent estrenat farà un any dóna un aprovat justet. No és que sigui per tirar coets, però que un govern en minoria –8 regidors de 27–, aprovi després d’anys de governs de majoria és un fet destacable.
Els comicis del 22 de maig del 2011 ens deixaren un repartiment de regidors diferent. Convergència i Unió arribava a l’alcaldia amb vuit regidors i el primer que feren va ser proposar un pacte de ciutat. Una iniciativa valenta que no fou ben entomada pel partit perdedor. Els del PP, que se’ls veia feliços per l’estrepitosa errada de principiant dels convergents pels secrets, embolicats i negats pactes, s’equivocaren preveient que l’entrada al nou govern seria un fet. Un any després, cada vegada ho tenen més lluny.
La resta de grups, amb l’honrosa excepció de la CUP, no han entès res del que ha passat la ciutat. Iniciativa amb un líder “bankiaritzat” que pesa figues en els plens i una PxC que no ha sabut per incompetència mental gestionar el vots obtinguts, evidencia un panorama més aviat pobre a dins d’aquests grups. Només l’esquerra independentista, tot i els seus “tics” radicals excessivament adolescents, ha sabut trobar el seu lloc que va engreixant davant el paper poc galdós dels ecosocialistes i la desaparició del mapa polític local d’ERC, que no sembla disposada a fer cap esforç per a recuperar-se. A la CUP li ponen totes i es manega més bé del que sembla amb l’alcalde Mora.
Amb totes les prevencions que es vulguin, el balanç d’aquest darrer any és més positiu del que alguns diuen. Malgrat els entrebancs i els intents de desprestigiar el nou alcalde, la ciutat comença adonar-se que el principal actiu del nou govern es la tossuderia de l’alcalde Mora. Un alcalde que parla massa clar, que no s’arronsa davant de les dificultats i que no és captiu de les velles forces vives mataronines, desaparegudes pel trasbals de la crisi que els ha convertit en crònica social del passat. La personalitat del primer edil ha fet que en un any els mataronins coneguin que la situació econòmica de l’Ajuntament està sota mínims enfrontant-se a un deute de 306 milions d’euros, més de la meitat corresponent a Pumsa, que exigeix negociar amb els bancs i estrènyer el cinturó. Però amb tot, han intentat reformular la participació ciutadana; constituir el consell econòmic i social; resoldre el tema de la locomotora comercial; plantejar la reforma dels organismes autònoms; millorar el desplegament al carrer de la policia local, solucionar problemes urbanístics que es trobaven aturats i ser molt més oberts del que ens tenien acostumats els seus predecessors.
Però no n’hi ha prou i s’està molt lluny de l’ excel·lència. Si el segon any del mandat es vol amb garantia d’èxit, cal sobretot un govern de majoria que no perdi votacions. Frustrat el pacte de ciutat, només queda treballar per un govern que sumi 14 vots, que només ho assegura el PSC. El problema rau en què amb el senyor Baron al Saló de Plens no sembla possible. L’exalcalde és un problema pel seu partit i faria bé de comprendre que els actius del socialisme mataroní, que són molts i en part seus, poden ser història si no dóna pas a la renovació. Mataró, amb una taxa d’atur del 22%, reclama la tossuderia d’uns, la valentia dels altres i l’agosarament de tots, per la qual cosa són imprescindibles els acords. Aquest, doncs, serà el principal repte del segon any de mandat que encetem.
