Entenent el lector d’aquesta columna com a bon aficionat a l’art, independentment de si és artista o no, les mostres que comentarem tot seguit estan separades per una línia divisòria d’estil, concepte, però sobretot, de temps i forma d’expressió.
Dins el cicle Mar de Fons, el Centre d’Art Ca l’Arenas ofereix una nostàlgica i càlida mostra de Rafael Estrany relacionada amb l’entorn marítim, a través d’olis, aquarel·les i aiguaforts, en bona part procedent de col·leccions particulars.
Amb les influències de Vila Arrufat o James Ensor –de qui va captar un sentit expressionista– l’obra d’Estrany és lluminosa, amb la utilització d’àrees de color planes, aplicades a través d’una pinzellada vehement i agitada, que anaven configurant la superfície de l’obra. Un joc cromàtic intensament mediterrani, que sabia transmetre amb encís, la visió del paisatge, tant en olis com en aquarel·les, on els nens en són protagonistes; escenes de mar i d’una infantesa innocent, que en la segona dècada del segle XXI, només es poden contemplar de forma idíl·lica. Com a dibuixant, el traç era definit, subtil, elegant i en algunes peces, amb un gran sentit eteri. El seu domini tècnic com aiguafortista és inqüestionable, igual que l’estructura i composició de l’obra.
Asseyez-Vous Madame Nicottine, la mostra que s’exhibeix a L’Ateneu, de J.M. Calleja i Yago Vilamanyà, poeta visual el primer, i escultor el segon, realitzada amb bones dosis de sentit de l’humor, i crítica oberta a una societat que no sap gaudir del plaer de fumar, ‘sensual i genial’, com diu la lletra del famós tango, es pot definir com: estrambòtica, caòtica, càustica, sarcàstica, excèntrica, estrafolària, llunàtica, maníaca, corrosiva, extravagant, esperpèntica, capritxosa i agosarada.
P.S. No es tracta d’un vers visual, sinó d’una successió de sinònims.
