No sé si ara pecaré de massa agosarat, però crec que hem perdut l’essència de les línies. I no m’estic referint pas a la rectitud en el comportament —que no és pas un tema de moral el que ens ocupa—, sinó a la percepció del que significa tirar una línia mantenint una uniformitat en la successió de punts que la componen. I tant se val que aquesta sigui recta o corba. Seré més gràfic, som incapaços d’aconseguir quelcom tan senzill com fer una cua de forma endreçada.
Avui en dia això de fer cua s’ha perdut. Ja no fem cua ni per anar a comprar el pa. Ara ja no cal que hom es posi ordenadament darrere d’altri per arribar quan li toqui allà on vulgui que vagi. Ara hom disposa de dispensadors de torns. Per això, ara, quan finalment pel que sigui se n’acaba formant una, de cua, aquesta surt irremeiablement malgirbada. I si del que es tracta és de mantenir un paral·lelisme entre dues o més d’elles, llavors ens envaeix el caos. Perquè llavors ja no és qüestió tan sols de saber fer una cua, sinó, a més a més, de saber mantenir l’equidistància.
Però no tota la culpa és dels aparatets que escupen tiquets.
Amb la ment viatjant cap al pretèrit, vull deixar clar per endavant que sóc totalment contrari al servei militar obligatori, a les classes de gimnàstica impartides amb to marcial, als campaments femenins inspirats en la ideologia falangista i a les desfilades de soldats més o menys espitregats, amb cabra inclosa o sense.
Tot i així, però, en el més recòndit d’aquests excessos d’ordenada i fosca conducta, hi havia quelcom que hem deixat d’exercitar. M’estic referint a aquella ordre que amb l’imperatiu de: ¡A cubrirse!, feia que allarguéssim, quin fos, el braç que toqués, a fi d’aconseguir dibuixar, amb els nostres cossos, línies paral·leles en l’espai.
Potser recuperant-les —geomètricament parlant, s’entén— les fileres de cotxes aturats en vies de més d’un carril, acabarien formant perfectes línies paral·leles, enlloc de sinuoses figures serpentejants.
Aquest article està inspirat en els soferts motoristes que cada dia entrem i sortim de Barcelona, passant entremig de llargues fileres de cotxes aturats. Als crítics amb aquesta manera de circular, tan sols els demanaré que s’imaginin el col·lapse, si totes les motos es convertissin en cotxes. Dalt d’una moto, a l’hivern fa fred, a l’estiu calor i si plou, et mulles. Per anar igual que en un cotxe, aniríem en cotxe.
