El lema de la commemoració de l’1 d’octubre va ser ‘1-O: ni oblit, ni perdó’, en referència a la brutalitat policial per impedir la consulta sobre la independència de Catalunya. La frase no és nova. Ja l’havien utilitzada les víctimes de la dictadura argentina, també de la franquista o els estudiants criminalment reprimits en el Moviment de 1968 a Mèxic. Suposo que l’elecció d’aquest lema tenia com a objectiu vincular l’efemèride amb l’imaginari col·lectiu de les repressions esmentades.
Segurament, com a arenga per mobilitzar a les masses és una consigna efectiva. Clara, concreta, èpica. Tanmateix, des del punt de vista de la resolució de conflictes, no és oportuna.
M’explico. La primera part de l’axioma és inqüestionable. No podem oblidar els crims, les atrocitats, les vulneracions de drets, etc. És més: tenim el deure moral de no fer-ho. La memòria és sinònim de progrés. Una societat que recorda i aprèn, avança. La que oblida està condemnada a repetir la barbàrie.
És en la segona part del lema on s’enquista el conflicte. Vejam. Perdonar si oblidem és fàcil, innocu, pueril. És un perdó amnèsic, intranscendent. En canvi, el perdó conscient, amb l’ofensa al cap, ben present, és el perdó transformador, el que possibilita la reconciliació. Hannah Arendt ho tenia molt clar: perdonar és l’única opció que té la humanitat per evolucionar.
Perdonar no significa blanquejar un conflicte o relativitzar el dolor. Perdonar no és sinònim de debilitat. Al contrari: en el perdó rau la fortalesa. La voluntat de perdonar requereix maduresa, valentia i molta generositat. Així, doncs, ens podem permetre el luxe de no perdonar? La resposta, des d’un punt de vista ètic, és òbvia: no. No perdonar ens instal·la en el ressentiment permanent, en l’evocació constant de la llei del talió.
Coincideixo plenament amb Joaquim Forn, un dels polítics que fa més d’un any que està en presó preventiva, quan va afirmar a la web de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que “sense perdó és impossible avançar”. De la mateixa manera, Forn assegura no compartir la idea de la frase “ni oblit ni perdó”: “Ho dic des de la presó, quan algú podria considerar que estic legitimitat per sentir rancúnia contra algú, que estic legitimat a no perdonar. No és el meu cas”.
Si us plau, aturin-se, tornin a llegir la frase i reflexionin. En una època de pim-pam-pum polític i de visions de vol gallinaci, la frase d’en Forn és una lliçó d’humanitat.
Ni oblit ni ressentiment. Amén.
