Nous públics, velles cares alienígenes

Jesús González.  x.com/jesusgonnot
249

Que el cinema, sobretot el més comercial i mainstream via Hollywood, busca nous públics és ja un gest. Els joves són els qui ara omplen els cinemes (exceptuant les tietes catalanes que van a veure en colla La casa en flames) i molts productes estan enfocats a ells, assedegats d’explosions i efectes especials hiperrealistes (que no són, encara, prou satisfactoris, però… voleu dir que ho seran mai?). Per aquest motiu la intelligentsia hollywoodenca, amb Disney al capdavant, serveix nombrosos films per a les nissagues de la Marvel o DC (i els reboot, i els spin off, etc…).

Però també s’estan actualitzant altres films clàssics. Aquest és el cas d’Alien, el octavo pasajero, estrenada el 1979, de Ridley Scott, que encara ens havia de portar Blade Runner. Aquest va marcar un hit  de la ciència ficció barrejant-la amb el terror. La nissaga va continuar actualitzant-se amb directors en alça de cada moment, com ara James Cameron o Jean-Pierre Jeunet. El cas és que la criatura alienígena, quan semblava que ja no donava per a més, ha tornat a néixer aquest estiu (oblidarem Alien: Covenant) amb nova força i, sí, clarament enfocada al públic més juvenil. El primer que destaca és un repartiment molt jove que fa tabula rasa amb els anteriors films destacant, per sobre de tots, Cailee Spaeny que hem vist a films com Priscilla o Civil War o el divertit remake de Jóvenes y brujas. La resta, cares noves d’actors i actrius secundaris de les plataformes… Un càsting baratet amb protagonista en vies de ser famosa i nous rostres. Els joves ja no saben qui és Sigourney Weaver (no és un lament, és un fet). Els veterans que es posin el Blu-ray de la del 79.

Ridley Scott, que exerceix de productor a Alien: Romulus, ha triat com a director a l’uruguaià Fede Álvarez, responsable de hits com No respires (molt millor que la segona part que ens ha arribat aquest estiu) i Posesión Infernal. Álvarez ha condensat en el seu nou film, a mode de resum pel nou públic, els millors moments de les altres pel·lícules, inclosos els cara a cara de l’alien amb la protagonista (substituint Weaver per Spaeny). També ha ideat una història que retorna al passat (Alien: Romulus és també un film per a nostàlgics), a la primera nau i comença una nova aventura bàsica de gats/tripulants i gos/alien. La franquícia compta amb un festival d’efectes digitals que donen vida a nombroses criatures emprenyadores. Però no contents amb això, els creadors del film han ressuscitat digitalment el personatge de John Hurt, el robot traïdor de la cinta del 1979. Una estratègia esgarrifosa (i dubtosa, ja que Hurt està mort) que malgrat que sigui una bona idea de guió, obre debats ètics sobre la reapropiació de les imatges del passat.

COMPARTIR