En un moment de distracció familiar, decideixo capbussar-me en el discórrer de les onades, una tarda d’agost amb bandera verda però amb l’aigua marcant unes oscil·lacions que Déu n’hi do. Em capbusso metafòricament perquè, en un primer moment, jugo a aixecar tot el cos quan ve l’onada i després, quan el moviment ha passat, m’impulso cap avall, amb força. Al cap d’uns segons, però, penso: per què fas l’esforç d’aixecar-te i tornar a baixar si les onades soles t’impulsen i et baixen sense cap mena d’actuació per part meva? I, ara sí, em deixo portar pel vaivé de les onades, sense acabar de tenir-les totes: quan en ve un de suau, penso que rai, que segur que l’onada em farà surar, però quan n’apareix una de molt més gran -que de tant en tant en venen, tot i que només te n’adones quan són sobre teu- no les tinc totes: suraré del tot o l’aigua m’arribarà a aquella alçada de la cara que et fa anguniejar, quan ets petit? Al final, per les lleis de la física, el meu cos s’eleva proporcionalment a la força de l’onada, sense cap mena de dubte. Però una cosa és la ciència i l’altra les meves emocions, és clar.
Fantasiejo filosòficament amb les onades, sense cap voluntat d’esmerar-m’hi, i em ve al cap com, per un costat, costa de saltar-les, de superar-les, i l’esforç que requereix, efectivament, aconseguir-ho. Però al mateix moment “sento” que tampoc tinc l’obligació de fer massa res perquè al final, si m’abstinc de prendre qualsevol postura activa, l’onada em transportarà igualment. Posició activa o posició passiva, el resultat efectiu acaba sent el mateix: flotes. No t’enfonses, no; sures. Com un tap. Igual que un senzill tap de suro.
Traslladant-ho a les “onades de la vida” una primera observació seria que no val la pena esforçar-se per saltar-les perquè “si no faig res” suraré igualment, les superaré igualment. I si la qüestió és seguir vivint, segur que hi ha alguna llei de la natura que defensa que fer el mínim esforç és la millor tria i que cal gastar tan poca energia com sigui possible per quan aquesta hagi de ser usada en una situació efectivament de vida o mort. No és una postura exempta de lucidesa, penso. Primer la titllo de conservadora, de mandrosa, però al cap d’uns segons penso que té la seva raó de ser.
Però després penso que no. O que “a mi no”. Que hi ha una actitud cultural de combat, d’estar en guàrdia, de saltar quan ve l’onada, que està intrínsecament dipositada en l’ADN de l’home occidental. Que si ho està en els ADNs dels homes i dones d’altres parts del món? Potser sí, però no ho sé, i prefereixo parlar del que conec una mica. Hi torno: ens programen -als d’aquestes latituds ens eduquen, o a mi m’han educat- per plantar batalla a cada onada. Sabent que n’hi pot haver alguna de molt forta que potser no aconsegueixes superar i acabes havent-te de beure una mica d’aigua salada, sí. O que directament et passa per sobre perquè estaves distret, mirant a la ciutat i no a l’horitzó, i acabes patint la sensació d’un lleuger ofegament, per curt que sigui. Però sabent que has plantat batalla. I que això és el que desitjaves. Amb la satisfacció íntima, doncs, de saber que has fet el que creus que havies de fer. Altra cosa ben diferent és que l’hagis encertat o no. Això ja pertany a una altra categoria.
Al setembre venen noves onades. Petites, grosses i enormes (a vegades, quan ens embranquem en una nova etapa, sabem perfectament que seran gegants, com em passa ara a mi mateix). A casa nostra i al món sencer, sense cap mena de dubte. Però només a nosaltres ens competeix decidir si ens deixarem portar pel vaivé de les onades, seguint el corrent general, o intentarem anar-les saltant, una a una, com puguem, com ens deixin. Però amb la gratificant sensació de saber que intentem mantenir el timó de les nostra vida (per afegir-li encara una altra metàfora marinera a aquest article, que m’ha quedat ben salat i amarat) i donar-li tot el sentit possible.
