Panamà… Panamà… a sí, hi ha aquell llibre… ‘El sastre de Panamà’, de John le Carré. Ja deia jo que em sonava d’alguna cosa.
Tot i que de sastres, a Panamà, n’hi ha d’altres. D’altres que tenen cua per fer vestits a mida. Vestits confeccionats per alleugerir la pell de les inclemències del temps —que sempre hi ha qui s’ha d’aixoplugar dels tempestuosos recaptadors.
El que sí que no els preocupa als clients dels sastres de Panamà, és si els vestits els taparan les vergonyes o no, perquè senzillament, de vergonya, no en tenen.
Com tampoc en tenen, de vergonya, aquells qui sabent-ho —perquè ho saben—, permeten fins que no esclata l’escàndol, que hi hagi qui es vesteixi fora. Mentrestant però, això sí, despullen als qui ens seguim vestint a dins.
És cert que qui més qui menys, tenim una propensió innata a intentar aixecar la camisa a hisenda. Qui no s’ha posat mai en boca la frase “Que m’ho faria sense Iva?” O qui, quan l’assessor fiscal li deixa anar el resultat del càlcul de la renda, no li ha dit “…i no ho podríem arreglar una miqueta, això?”I tant que sí, perquè quan qui recapta ho fa barroerament, per a després gestionar encara pitjor la cosa recaptada, no pot pretendre trobar-se al contribuent disposat i content.
Ara bé, estic convençut que, en el fons, de fer-ho, de rascar alguna engruna al fisc, ho fem cohibits. Sabem que està mal fet i ens fa pujar els colors —bé, aquí potser he exagerat un pèl.
Però això no obsta perquè ens indigni veure com una colla de desvergonyits van a fer-se vestits a mida a les sastreries de Panamà, mentre aquells que ho haurien d’impedir miren cap a un altre costat. No serà perquè també en són clients? Si més no, són amics dels que sí que ho són.
