La por és una emoció primària innata, de caire irracional, que sorgeix de manera ràpida i espontània, però que és absolutament necessària per a sobreviure a les amenaces i perills de la vida. La podríem considerar una amiga íntima, impulsiva i emocional, que vetlla per nosaltres, i amb la que ens hem de relacionar de manera natural, per tal que compleixi el seu objectiu vital de protegir-nos. Fins i tot, podem gaudir molt d’ella: hi ha qui li agrada sentir por veient una pel·lícula de terror!!!
Amb el transcurs dels anys, però, l’educació, la socialització, les experiències viscudes i els problemes que ens envolten fan que, de les emocions primàries com la por, sorgeixin emocions secundàries més sofisticades, com les d’alarma (por+sorpresa), desesperació (por+tristesa), submissió (por+confiança), ansietat (por+anticipació)… Si aquestes emocions secundàries creixen excessivament, la seva irracionalitat pot arribar a dominar el pensament racional, de manera que es van manifestant problemes d’inseguretat, pors, fòbies, atacs de pànic… És a dir, la por, aquesta emoció protectora que conviu amb nosaltres, passa a ser percebuda de manera nociva, desitjant evitar-la com sigui. I això, lluny d’arreglar el problema, el fa més gran i persistent.
Buscant el símil, seria com si aquesta amiga íntima que vetlla per nosaltres, la passéssim a considerar una mala amiga o una enemiga que ens aclapara i ens provoca patiments. Possiblement, la reacció més immediata que tindríem seria decidir no voler veure-la més ni saber-ne res d’ella. Però realment seria una mala solució. Tenint en compte que és una amiga íntima, el que caldria seria parlar tranquil·lament i mirar d’aclarir el problema, arreglar les coses i recuperar la convivència i l’amistat. Doncs bé, amb la por s’hauria de fer el mateix: parlar i recuperar l’harmonia amb ella.
Parlar allibera, enraonar amb respecte enalteix, i comprendre tranquil·litza. Per això, parlar amb amics, familiars, i especialment amb terapeutes, pot ajudar moltíssim. El més decisiu, però, és parlar amb nosaltres mateixos obrint un diàleg intern que ens permeti connectar millor amb el nostre cervell racional, equilibrant la raó i les emocions. Aquest diàleg intern facilitarà tractar les pors com un problema qualsevol que cal arreglar des de una posició objectiva, en la que la persona contempla també les seves fortaleses, les seves qualitats i els seus èxits com a realitats que li permetran dominar aquestes pors i treure’ls poder. També cal positivitzar els pensaments, per replicar i contrarestar els pensaments erronis negatius que sorgeixen. Cada por tindrà la seva resposta específica, i aquesta s’anirà fent forta a mesura que es vagi repetint, alhora que les pors aniran perdent força.
Parlar, acceptar i afrontar les pors, pot ajudar a tornar a viure sense por a la por, i que aquesta torni a ser amiga nostra.
