Vilassar de Mar l’ha vist créixer, l’ha inspirat i ara la veu en un moment ben dolç de la seva carrera musical. Amb la il·lusió intacta des del primer dia, Judit Neddermann assegura que li queda molt camí per recórrer. El passat mes de maig va unir Vilassar de Mar i de Dalt amb la primera edició del Festival Floral, amb un cartell íntegrament format per dones. Una iniciativa que ja prepara la segona edició i va servir per posar fil a l’agulla a la manca de paritat de la programació de grans festivals. Neddermann ha traspassat les seves idees als fets, amb l’esperança que la reivindicació acabi aviat i la satisfacció d’aquesta primera edició.
Vas escriure “vinc d’un poble vora el mar, que balla els seus amors en una platja sense arena”. Podria ser qualsevol poble del Maresme, però vas dedicar la cançó a Vilassar de Mar. Què significa per tu?
Vilassar de Mar per mi és un lloc on he crescut, on he estimat i que sento que m’ha configurat com a persona. M’ha inspirat molt per fer la música que faig per estar a prop del mar i haver-hi l’energia que hi ha, que és molt especial. Hi ha una sensació de renovació gràcies al mar i d’avançar, alhora com de pau. Sento que hi ha molta alegria, que la gent del poble està contenta de formar part d’aquest poble.
I seguies la cançó amb “sempre torno al mar, allà on puc respirar”, i aquest mes de juliol tornes a tocar a Vilassar de Mar. Què et remou, tocar a casa?
És diferent perquè coneixes a la gent. Quan vas a tocar a un altre lloc després te’n vas d’allà i ja està, no et tornes a trobar a tothom l’endemà. Vilassar de Mar és casa per mi, em sento molt estimada. La gent em para pel carrer i em felicita, sento que estan contents que les coses em vagin bé, però quan toques a casa hi ha una certa pressió a fer-ho el millor que pugui perquè són la gent que d’alguna forma t’acompanya al llarg de la carrera, et veuen cada dia i com vas avançant. Tinc la sensació que també s’ho senten una mica seu.
M’ha inspirat molt per fer la música que faig per estar a prop del mar i haver-hi l’energia que hi ha, que és molt especial
El passat mes de maig vas decidir unir els dos Vilassars amb el Festival Floral que vas organitzar amb en Martí Sancliment.
Vam decidir unir-los perquè en Martí és de Vilassar de Dalt i jo de Mar. Som amics des de fa molts anys i els dos ens feia molta il·lusió pensar de muntar un festival on hi hagués propostes diferents. Sobretot posar les dones als escenaris ja d’una vegada, que siguem caps de cartell. Ens fa molta il·lusió haver vinculat els dos pobles, perquè crec que els pobles del Maresme els de dalt i baix de vegades no estem tan connectats com sembla. Al final els dos ens diem Vilassar i sembla que hàgim de ser molt propers, però hi ha poques coses en comú entre els dos, a part del nom. Vam aconseguir el nostre objectiu perquè, al concert de Vilassar de Mar vam veure molta gent de Vilassar de Dalt que va baixar i al revés, que és el que volíem que passés.
Posar les dones als escenaris. Al Festival Floral el cartell era íntegrament de dones. Per què és important posar les dones als escenaris?
La realitat parla per si sola. Crec que vivim una època on encara sembla mentida que s’hagi de reivindicar això, perquè hi ha ple de projectes liderats per dones i costa molt que ocupin llocs rellevants dins la programació dels festivals. Costa molt que siguin el reclam, això com a ciutadans, tant al Martí com a mi ens indigna. Com a artista veig moltes companyes que estan fent projectes molt potents i interessants. S’ha de lluitar molt per tenir visibilitat i pes, sobretot en els festivals. Vam optar per canviar aquesta realitat fent les coses com nosaltres les volem fer. Fer publicacions demanant que això canviï és molt senzill. Però tenir el temps i les ganes de fer tot això també és un privilegi, ja que sovint només es pot fer una piulada perquè només tens cinc minuts al dia perquè la resta estàs treballant. El Martí i jo hem decidit agafar hores del nostre temps lliure i dedicar-les a muntar aquest festival per amor a l’art i revertir la societat en aquest sentit. No vull criticar a ningú, però em refereixo que per construir el món que vols has de posar de la teva part, no només dir que vols que les coses funcionin diferent. Va ser molt emocionant perquè un concert darrere l’altre tot eren dones i estava ple, el públic va venir a veure el que estaven proposant i ens venen moltes ganes de continuar l’any que ve.
Ens fa molta il·lusió haver vinculat els dos pobles, perquè crec que els pobles del Maresme els de dalt i baix de vegades no estem tan connectats com sembla
També has portat les reivindicacions feministes a les lletres. És difícil portar aquesta reivindicació en una indústria musical tan masculinitzada?
Dir-ho és molt fàcil, i que t’escoltin també. Tinc la sensació que tinc espai als mitjans, afortunadament, després de tants anys de treballar. A qualsevol lloc on pugui gaudir de l’esfera pública puc dir que no m’agrada la realitat que vivim i se m’escolta.
El que és difícil és realment que canviï. Tampoc vull assenyalar ni festivals ni programadors perquè al fer aquest festival m’he adonat de com costa. Realment hi ha molts factors en joc i el que està clar és que més enllà que sigui home o dona, que en aquest cas jo aposto clarament per les dones, com a promotor d’un festival has d’assegurar-te que s’ompli, que vindrà gent i que tindrà viabilitat perquè si està buit no pot tirar endavant. No m’atreveixo a assenyalar i jutjar ningú perquè a mi m’agradaria parlar amb aquests programadors i que m’expliquessin tot el que hi ha al darrere, per què al final està tot ple d’homes. Al final com a artista també m’agradaria que això deixés de ser important en algun moment, per mi el Festival Floral és un festival que espero que sigui transitori. Si el podem anar repetint, espero que d’aquí a deu anys ja no faci falta perquè ja estarà normalitzat. En aquest sentit, és difícil perquè és com anar a contracorrent. De tots els festivals on participo, festivals que estiguin realment compromesos amb programar només dones crec que he anat a 3 en tota la meva vida.
El món de la indústria musical és tota una muntanya russa. La Judit que va començar en solitari amb el disc “Tot el que he vist”, ho ha vist tot de la indústria musical? Ha perdut la il·lusió?
No he perdut la il·lusió, sí que és veritat que he perdut la innocència, però en el bon sentit. Quan comences no te n’adones gens de què és el que mou tota la indústria, què et pot fer anar creixent, com funciona el públic, qui té el focus en cada moment ni com de poc relacionada està la quantitat de feina que hi ha darrere un projecte amb el seu èxit. Hi ha projectes molt treballats i cuidats de fa molts anys que potser ningú els coneix i coses espontànies que tothom les coneix. No ho estic jutjant, perquè al final la música el que necessita és que sigui autèntic i que cadascú s’estigui expressant de la forma més honesta possible i això és el que acaba fent connectar a la gent. Hi ha moltes vies d’arribar a aquesta connexió amb la gent i quan vas avançant vas veient que hi ha infinitat de patrons i que no hi ha una fórmula. Cadascú fa el seu recorregut i és molt important estar tranquil, observant i acceptant les coses tal com venen, tant les bones com les dolentes, i anar creixent.
Hi ha ple de projectes liderats per dones i costa molt que ocupin llocs rellevants dins la programació dels festivals
I tu, estàs satisfeta del teu recorregut?
Molt. Estic molt agraïda i em sento molt afortunada. També sento que he treballat moltíssim, perquè ho gaudeixo molt. Estic plenament centrada en la música, en crear i avançar, com també fer equip amb el meu equip. Això m’ha fet créixer molt com a artista i com a persona. Sento que he escollit un camí de vida que és molt nutritiu i em fa estar molt contenta. Em trobo en un moment molt bonic, no sento que hagi tocat sostre sinó que em queda molt camí al endavant, i estic molt oberta a recorre’l.
