Una simple anàlisi dels perfils dels “indignats” configura una composició formada per tres grups principals: rupturistes, reformistes i conservadors. En primer lloc trobem un perfil molt radical que aposta per la ruptura del sistema, molts d’ells amb una ideologia anarquista que funciona amb un sistema assembleari basat en el consens. En segon lloc, els reformistes, que no qüestionen el sistema, però sí que ho fan del seu funcionament, apostant per una reforma i regeneració de la democràcia. En tercer lloc trobaríem els conservadors centristes, que simplement aspiren a recuperar i mantenir l’estat del benestar dels seus pares, no acabant d’acceptar el seu desmantellament.
Ens trobem en una situació en la qual els actuals partits clàssics són incapaços, per ells mateixos, d’assumir els plantejaments, ja no sols rupturistes, sinó tampoc els reformistes i sí, en canvi, fer-ho pels dels conservadors. Per poder modificar la democràcia s’hauria de prescindir d’aquests partits, incapaços des del seu naixement, d’aprovar una llei electoral, pensada més en la participació que no en l’actual simplement representativa. Si des d’un punt de vista pragmàtic s’apostés per la via reformista, que creu en una democràcia parlamentària, creença més que dubtosa en la rupturista, és evident que haurien d’aparèixer noves agrupacions polítiques, provinents de moviments de base del teixit associatiu d’una societat socialment compromesa, que malauradament no es veu per enlloc.
Cal, però, no ser pessimistes. Amb què comptem? Amb la joventut més preparada de tota la història del nostre país i amb un capital humà de persones retirades, que disposen del valor més important en una societat del coneixement, la seva capacitat intel·lectual totalment infrautilitzada. El Consell Sèniors intergeneracionals de “joves i sèniors en acció” podrien ser la nova organització per endegar-ho. Però, per on començar? Cada vegada augmenta més el nombre de ciutadans que se senten desencisats pel funcionament dels seus ajuntaments que estimen que no fan realment res per a ells. Cal repensar totalment el funcionament dels ajuntaments, aquest és el primer pas imprescindible i necessari per una total reforma de la democràcia. La que tenim no serveix i cal canviar-la. Aquest plantejament de la societat civil és molt semblant als realitzats els anys 30 amb la Segona República i als anys 70 amb la Transició.
