Frases com: “Els homes no ploren” o “Plores com una dona el que no has sabut defensar com un home”, formen part de la nefasta història d’un masclisme que encara perdura. Plorar, però, no té gènere. És humà. Natural. Necessari. Útil. Allibera hormones capaces de tranquil·litzar i alleugerir el dolor físic i emocional, permetent desfogar-se i sentir-se millor.
Hi ha una paradoxa estadística, relacionada, que crida l’atenció. D’una banda, s’ha comprovat que hi ha el triple de dones que d’homes que pateixen depressió severa i, d’una altra, que el 15% dels casos de depressió severa es suïciden. Per tant, el previsible seria que es suïcidessin més dones que homes. Inversemblantment, no és així. Es suïciden el triple d’homes que de dones.
El pensament masclista que els empeny a ser durs i no admetre el fracàs o la debilitat, planeja en la ment de la majoria d’aquests homes. Paral·lelament, ens podem preguntar si la depressió —i plorar—, en certa manera, pot actuar com amortidor de l’impuls suïcida. Com una vàlvula de descompressió. No és del tot descabellat. Potser, una actitud menys orgullosa, rígida i antinatural, els podria salvar la vida. La depressió té remei, el suïcidi no.
La depressió, tot i aquesta possibilitat d’actuar puntualment com un mecanisme reductor de la pressió emocional i l’ansietat excessiva, no deixa de ser un procés patològic que pot evolucionar de lleu a sever i pot provocar, a més de patiment emocional i suïcidi, l’agreujament d’altres malalties. Requereix afrontar-la, ineludiblement, buscant ajuda professional psicològica i mèdica si cal.
Considerada com la primera causa d’incapacitat en el món occidental —i segueix creixent—, la depressió és tractada com un trastorn individual, però és un gran i profund problema social. Els temps no acompanyen, és clar, però fa falta més educació en intel·ligència emocional i salut preventiva. Però, per què les dones la pateixen més que els homes? Ja se sap de cert, que la causa no és biològica, pel gènere, sinó que és conseqüència de la cultura masclista que els hi anat en contra, afavorint que visquin amb pitjors perspectives, més opressió, violència, discriminació i càrrega a nivell social, laboral, econòmic, judicial, sanitari, sexual, religiós, familiar…
Eduquem i eduquem-nos per construir una societat on la justícia, el respecte, el diàleg, la responsabilitat, la sensibilitat i l’empatia, estiguin per damunt de qualsevol discriminació i desigualtat. Ens queda molt per plorar. Per sanar ferides. Treballem plegats perquè les llàgrimes arribin a ser d’alegria i felicitat.
