Durant els darrers 12 anys, els Serveis d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) catalans han atès una mitjana de 28 mil dones. D’aquestes, el 2021 un 24,7% van ser per violència masclista. Al Maresme hi ha fins a set punts de SIAD que treballen per informar sobre desigualtats o discriminacions de gènere, a més d’oferir suport psicològic i legal a les dones. Els municipis més grans compten amb un per si sol i, a més, n’hi ha un que ofereix servei comarcal. A Tribuna Maresme parlem amb Núria Arasa, psicòloga del SIAD Maresme, que dia a dia s’enfronta a la realitat més crua que pateixen les dones: la violència masclista, una situació que es dona en bona part dels casos que atenen.
Víctimes de violència masclista o supervivents?
A mi m’agrada utilitzar la paraula víctima perquè si hi ha víctima, hi ha agressor. Si no s’invisibilitza, i és l’únic responsable. Més endavant, quan la dona ja està fent el procés, ja li direm supervivent, que té una implicació molt més positiva. És important saber que hi ha un agressor que està provocant totes aquestes situacions de violència.
Costa prendre consciència que una és una víctima de violència masclista?
Una de les funcions bàsiques del SIAD és, precisament, prendre consciència del concepte de violència. Un cop la dona ha pres consciència i la dona vol fer ja una recuperació, nosaltres la derivarem al Servei d’Intervenció Especialitzada (SIE). El primer que fem és oferir un espai d’escolta activa tranquil, segur i calmat. No jutgem mai, ni qüestionem res del que està dient. Fem de mirall, a vegades amb altres exemples, o situacions… És posar-les a elles al centre, i a poc a poc va entrant en consciència la realitat.
Feu de mirall. Els casos més mediàtics, empoderen?
Hi ha una part que sí. Ens trobem que hi ha un repunt de casos amb violències similars. Penses que això li pot passar a tothom. Al mateix temps, aquest inici d’any ha estat bastant negre i aleshores hi ha un repunt de por amb les dones que ja estem tractant, venen i potser diuen que hi ha aquest repunt.
A què es deu el repunt de por?
Quan a les notícies van explicant els diferents successos, hi ha dones per les quals suposa un pas enrere, creuen que el sistema no està funcionant. Es tracta de poder anar explicant que malauradament hi ha una part de risc que no controlem mai, que a vegades el sistema falla, però hi ha tot un altre gruix de casos que estan sortint i, tot i que amb molt de patiment, acaben bé.
Una de les situacions en què el sistema fa aigües és amb la revictimització. Prepareu a les dones davant d’aquesta possible situació?
La revictimització és la violència silenciada. No preparem a la dona perquè visqui una revictimització perquè no ho hauria de fer, però, quan passa, és un pas enrere molt important. El dany que ja porta la dona de totes les situacions se li suma aquest dany, a més, per part del sistema que t’hauria de protegir i en comptes de protegir-te s’està convertint en el que t’està atacant. Preparem a la dona per anar a fer una denúncia, expliquem que a vegades hi ha preguntes que no són fàcils de respondre. S’ha de valorar la denúncia com una eina, no una finalitat. Fa uns anys ho era, però avui en dia no treballem així sinó que la denúncia és una eina més per sortir de la violència. La dona ha d’estar molt forta per iniciar un procés penal, un procés en el qual probablement se sentirà qüestionada. Si no està preparada, preferim esperar. Sempre ens hem d’adaptar al seu ritme.
El SIAD és un servei ofert per professionals, però, des d’un punt de vista no professional, com podem donar suport a una víctima de violència masclista?
Només escoltant-la, no jutjant i no qüestionant res. No dir allò tan fàcil de: “jo faria” o “per què no fas això?” o bé “no sé com ho aguantes…”. Totes aquestes frases no serveixen per res, només per fer que ella calli i no continuï explicant. Ella això ja ho ha pensat, que t’estiguin fent mal i et quedis al costat de la persona que t’està fent mal no és lògic. Ho sabem tots, i elles també. Només fa falta animar-la a no callar, a seguir als professionals i saber que se’n sortirà.
Tenint en compte la realitat que viviu cada dia al SIAD, veus molt lluny deixar d’enviar el típic missatge de “avisa’m quan arribis” a les noies?
Fa anys que treballo amb el tema i la veritat és que, malgrat no estar igual perquè per sort cada vegada es trenca més el silenci, falten anys perquè tot això canviï. Portem una herència patriarcal molt gran i tot això ho estem encara arrossegant, són canvis que costen molt en el temps. Malauradament, crec que encara falta molt de temps.
