Fa poques setmanes més de cinc cents mataronins s’aproparen al Clos Arqueològic de Torre Llauder. La gran majoria d’ells (polítics i gent de la cultura inclosos) no havia entrat mai en aquell recinte emmurallat que guardava un tresor, per ells desconegut, com ho són unes magnífiques restes arqueològiques de l’època romana . El trist és que l’acte no era un acte inaugural i sí la celebració del seu 50è aniversari.
Deixant de costat l’evidència de la nefasta gestió de qui tenia cura de la seva acció cultural i que havia estat incapaç de “promocionar” tan noble espai entre els seus propis conciutadans, és obvi també l’existència generalitzada entre nosaltres d’un cert deix de menyspreu envers aquelles petites meravelles culturals que tenim a prop i a les quals menysvalorem fins el fet que les convertim com en “absents” en comptes de potenciar al màxim la seva “presència”.
Mentre en els nostres viatges tots som capaços de visitar “tresors” impensats que no són tals, d’anar a museus, col·leccions, esglésies de tota mena… mai no tenim el moment d’apropar-nos a tresors magnífics que tenim a tocar i que desconeixem, o més ben dit, que “oblidem”.
La capella dels Dolors, el poblat ibèric de Cabrera, els tresors modernistes de Mataró, Argentona i Canet de Mar, la Gliptoteca Monjo de Vilassar de Mar, el retaule barroc de Santa Maria d’Arenys de Mar, que enguany compleix 300 anys…, i podríem afegir-hi elements prou destacats de tots i cadascun dels pobles de la comarca. Són elements patrimonials de primera magnitud que a voltes no són reconeguts ni pels propis convilatans.
En uns moments en els quals la globalitat i les noves característiques de la nostra comarca provoquen una desubicació envers les arrels més profundes, cal més que mai un apropament als orígens i un reforçament de la identitat col·lectiva, i res millor per això que la força que ens dóna la història i el patrimoni.
Potenciar entre nosaltres la “presència” de tant tresor “absent” ens enriquirà i enfortirà com individus, comunitat i comarca. Cal fer-ho i fer-ho ja. No fos cas que d’aquí a un temps no haguem de lamentar la presència de la seva absència.
