Dins la cartellera cinematogràfica, a punt de Nadal amb estrenes comercials tan esperades com Napoleón (l’última megaproducció de Ridley Scott sobre el dictador), Wish (l’aposta Disney d’aquestes festes), Maestro (la proposta de qualité hollywoodenca) o Wonka (la més dolça a priori), subsisteixen petites pel·lícules que intenten acontentar altres públics.
Aquest és el cas de Saben aquell, el biopic d’Eugenio que està convencent a espectadors diversos. Es tracta d’una peli de David Trueba, un director que porta uns quants anys lliurant treballs fluixets com A este lado del mundo o El olvido que seremos, però que sembla haver-se trobat còmode en un rodatge en bilingüe que explica els inicis del genial humorista català. Trueba realitza un film nostàlgic d’uns temps, els anys 70 i 80, alhora que ens explica una tendra història d’amor entre Eugenio i Conchita. Saben aquell és també un film sobre la creació i de com l’èxit no és aliè a l’atzar, demostrant que no només cal treballar durament per ser artista, cal també tenir sort. Alhora, cal destacar la bona interpretació de David Verdaguer que, tot i saber imitar a l’humorista a la perfecció, opta per interpretar amb convicció la distant i misteriosa personalitat d’Eugeni.
En la mateixa línia trobem Un amor, la nova pel·lícula d’Isabel Coixet després de l’excel·lent El sostre groc, on donava una classe d’humilitat posant-se en segon terme per parlar dels abusos sexuals de dos professors de l’aula de teatre de Lleida. A Un Amor, la directora catalana adapta el best-seller de Sara Mesa rodat íntegrament als bellíssims paisatges de La Rioja. El film explica una història d’una noia sola en un poble i els abusos i el (micro)masclisme que sent per culpa d’aquesta circumstància. Laia Costa dona vida una noia que marxa al camp per guarir les ferides emocionals relacionades amb el seu passat i la seva feina, mentre que els homes que l’envolten intenten lligar amb ella de totes les maneres possibles (discretes o no). Coixet també ens parla de l’engany de l’amor romàntic i de la superació de traumes. Tota una barreja que no sempre li surt bé però que fan d’Un amor un film interessant.
Més produccions locals dirigides a altres públics menys mainstream que estan triomfant són La imatge permanent, la flamant guanyadora de l’Espiga d’Or a Valladolid. Un film documental de narració estrafolària que explica la vida de dues dones que podrien estar unides molt més del que elles pensen. I per acabar, El mestre que va prometre el mar, una cinta que ha remuntat a taquilla convertint-se en un petit èxit aquest final d’any.
