La superficialitat té cada cop més presència i pes en la nostra manera de viure. Afecta a tothom. Uns més i uns menys. Com quasi tot, amb mesura pot ser bo i en excés fer mal. Aquesta superficialitat generalitzada, l’ambició material, el culte a la imatge juntament amb l’acostumament al que és plaent, immediat i capritxós, són —encara que no ho sembli— el caldo de cultiu dels nostres mals més profunds.
Fa molts anys que els trastorns mentals van augmentant —no és cosa només de la pandèmia, que també. S’han convertit en la primera causa mundial de discapacitat. L’estrès es considera un factor de primer ordre —de vegades gairebé inevitable—, però el problema real és no saber gestionar-lo ni afrontar-lo. Lògic, no ens han educat en intel·ligència emocional ni ensenyat a relaxar-nos. Cada cop ens escalfem menys el cap llegint llibres, estudiant o pensant profundament, mentre que sí ens l’escalfem comparant-nos amb els demés, desitjant l’últim model del que sigui o preocupant-nos pel que ha dit o deixat de dir algú. Li donem voltes i voltes. D’aquí l’augment d’ansietat, depressió, pors, inseguretat, baixa autoestima, problemes de relacions, consum de drogues, insomni… Curiosament, Espanya és el país europeu amb major consum d’ansiolítics. Anem ben ‘empastillats’. Clar, és el remei fàcil. Immediat. Superficial. Com l’alcohol.
Si actuem de forma superficial, impulsiva, còmoda, som més fàcilment influenciables, manipulables i dèbils, generant conductes mimètiques o induïdes, en les que, inconscientment o autoenganyats, prenem decisions errònies, capritxoses, fins i tot sabotejant-nos a nosaltres mateixos amb hàbits antinaturals —però plaents— que promouen l’aparició de les eufemísticament anomenades malalties del benestar, causants dels famosos factors de risc i de 40 milions de morts a l’any —més que una pandèmia—. Si seguim actuant així, acabarem perdent l’últim reducte de llibertat que ens queda, la nostra ment, i el bé més preuat, la nostra salut. Votem qui votem. Amb mascareta o sense.
