Dis-traiem, traiem de dins? O ens fiquem cap a dins o ens ho traiem del davant? Millor no pensar-hi!
Però de què ens distraiem? En que no hem de pensar? Dues premisses, que canviant l’interrogant per un signe d’admiració (!), serien les consignes de la nostra societat actual: no penseu i distraieu-vos que la vida és curta!!!
I com ens deixem distreure i ens cansa tant pensar? Elemental benvolgut Watson! Per la supervivència de l’espècie ! No podem estar sempre amatents per quan passi la caça per davant i la puguem matar… i menjar. Més ben dit: l’atenció a aquells aspectes que ens fan sobreviure és molt aclaparadora, demana concentració i anàlisi i treball. D’una banda, cal saber per on sortirà “la bèstia” (l’amor, el treball, l’economia, la política…); i per l’altra, quina part em tocarà a mi (sou, vivenda, drets, salut…)
Ah!, però també som una espècie “d’aprofitats”: si algú caça per mi, ja trobaré la manera de “pagar-li”. I ens hem fet tal embolic, que massa vegades ja no sabem si som la presa o el caçador, el productor o el “jefe”, o totes dues coses a l’hora. I llavors ens quedem preocupats per no saber què fer ni qui som. De nou, ens convé distreure’ns, com una manera de posar una certa distància entre la preocupació i la solució.
Fins hi tot el fet de distreure’ns i no pensar-hi, s’ha convertit en font de riquesa, en una preuada caça que ja no ens permet decidir què ens agrada per distreure’ns i què ens convé pensar per deixar de pensar.
Ves que aquest període de vacances, temps per distreure’ns, no ens el converteixin en una nova preocupació!
