Qui ho ha de fer?

Sembla força normal que una família que està patint una crisi econòmica, decideixi suprimir les seves despeses prescindibles. Aquest plantejament tan lògic, no és acceptat quan fa referència a una família anomenada Catalunya, que s’ha d’endeutar per pagar a Madrid uns diners que li són imprescindibles per la seva subsistència. El raonament clar i català que la pela és la pela, seria perfectament aplicable a Catalunya, simplement passant a dependre directament de la UE. Llavors surten espanyolistes populistes afirmant que el problema de Catalunya és l’atur, que és veritat i no la independència. El problema és que per superar l’atur, calen diners per promoure la creació d’empreses emprenedores que generin llocs de treball i per fer-ho possible cal prioritàriament la independència.

L’altre argument populista, que no s’ha d’atemptar contra la convivència ciutadana, fa oblidar que en una situació de crisi, cal afrontar la negra realitat amb coratge i valentia, afrontant reptes per aconseguir solucions satisfactòries, per les quals val la pena lluitar. El populisme denigrant utilitzat per la teleporqueria per evitar que la gent pensi, no ens ha d’impedir veure que vivim en una societat complexa, en la qual les retallades als pobres per no fer perdre diners als rics, són del tot intolerables. Més encara en el cas de Catalunya, que té al seu abast disposar dels recursos econòmics necessaris per no haver de fer-ho. Els ciutadans de Catalunya, simplement passant a dependre de Brussel·les en lloc de Madrid, gaudirien dels recursos econòmics imprescindibles per crear llocs de treball i evitar retallades socials.

Aquest plantejament tan fàcil i senzill d’explicar i entendre, és súper difícil d’aplicar. Requereix tenir les coses clares i actuar amb energia i voluntat per fer-ho possible, afrontant i solucionant tots els problemes que ho impedeixin. Tot i que mai com ara, havia estat tan clar el possible i desitjable futur de Catalunya, la pregunta es: qui ho ha de fer? Ho podrà fer una societat civil, no compromesa, amb mentalitat de botiguer, que el client sempre té raó? Ho podrà fer una classe política votada per aquests ciutadans no compromesos? Aquesta és la gran incògnita, qui ha de fer possible el traspàs de poders de Catalunya, des de  Madrid a Brussel·les? Qui li posa el cascavell al gat?, aquesta és la qüestió.