Quan ens movem pels carrers de les nostres ciutats hi ha coses que no podem negar, són “fets”: una publicitat cada cop més intel·ligent; força gent asseguda a les terrasses gaudint d’una bona conversa; alguna ambulància que passa amb els llums encesos i la sirena cridanera, i —sobretot— que ens creuem amb força gent que potser ni pensa ni viu com vostè ni com jo.
És innegable que, almenys des del segle XVIII, vivim en societats que són plurals. De tant en tant, encara —a Rússia o a Veneçuela— potser s’engarjola qui no pensa com els qui maneguen el poder; però, amb freqüència, arreu es conviu amb persones que no tenen ni idees ni principis de conducta homogenis.
Hi ha qui tem per l’existència d’alguna ideologia dominant i opressiva, dirigida des de l’ombra per foscos poders conspiratius o pels algorismes dels ricassos tecnològics. És possible, però, a la vegada, el pluralisme és palès: i és formidable. En una conferència recent vaig exposar una tesi simple, però no per això menys agosarada: “el pluralisme és bo, el relativisme és letal”.
Cada cultura es caracteritza per un pack de cinc elements: idees, normes, institucions, objectes i, finalment, unes tècniques o procediments consolidats. La cultura s’imposa —si es vol defugir la marginalització— als seus membres. I, d’altra banda, cadascú ens reconeixem dins un entorn cultural precís: això marca l’estil de vida. De fet, el fet de ser cristià, indi hopi, antisistema, caçador de porc senglars o líder d’una comunitat mormona ens caracteritza. I després, a més, hi afegim els detalls personals: tants caps tants barrets!
Davant la diversitat o pluralisme cultural, quina actitud cal adoptar? Què s’ha de fer amb les altres maneres de ser i de pensar? Segons la teoria, hi ha tres opcions: (a) integrar-les en la cultura més nombrosa, més antiga o més dominant; (b) exercir aquell multiculturalisme que diu que tothom hi és admès però cadascú al seu gueto; o (c) allò de l’interculturalisme que comparteix espais i actuacions. Triïn vostès!
El que ara m’interessa és un altre punt: la pluralitat cultural requereix el “relativisme”? Seré directe: el relativisme em sembla l’opció dels “assetjadors professionals de la llibertat”, mentre que el pluralisme —que pot no agradar— esdevé sempre la “manifestació evident” que encara som lliures. A la gnoseologia que s’estudia a primer de Batxillerat descrivim les possibles actituds davant la veritat: dogmatisme, subjectivisme, escepticisme, perspectivisme, pragmatisme, la postura hermenèutica, el plantejament consensual. Cada una té els seus autors de referència: Nietzsche, Hume, Ortega y Gasset, James, Gadamer, Habermas. Els estalvio la “lliçó”. Només qüestiono amb energia l’opció que no he enumerat: el relativisme (Protàgores i tants d’altres, fins i tot contemporanis), segons el qual “la veritat depèn de les condicions o les circumstàncies” (DIEC 2). Propugna que existeixin moltes veritats i que totes valguin igual. No hi ha línies vermelles, excepte que, si no hi estàs d’acord, ets un “autoritari miserable”.
El relativisme és una ideologia que, disfressada de tolerant i acollidora, s’imposa i ofega qualsevol discrepància respecte al seu dogma. Ara ja sabem que la “dictadura del relativisme” s’escampa pel món, amb un “tot s’hi val” superficial, sense ànima ni alegria. És el desert de la indiferència, l’anestèsia davant qualsevol valor “no relatiu”.
No soc gens de les dretes casposes ni tampoc pretenc que les meves conviccions siguin les seves: només els prego que protegim la diversitat, la nova arquitectura policèntrica de les societats. El pluralisme és riquesa i vida; el relativisme, en canvi, la pitjor sequera per llars i comunitats, a mitjà termini i ja ara. Si aquest article no ens desperta reaccions, potser és que ja hem estat enverinats pel relativisme: compte!
