Estem vivint uns moments de transició transcendentals, com mai s’havia donat en la història de la humanitat. L’actual crisi econòmica posa sobre la taula un dels reptes més importants i que una ciutadania socialment compromesa forçosament hauria d’assumir. Pot ser que per fer-ho, encara calgui esperar la gran davallada d’un sistema capitalista obsolet, incapaç de frenar un atur estructural creixent, superior al 25% i que difícilment disminuirà. Els actuals models de producció regits per la llei del mercat, converteixen els treballadors en simples mercaderies, que es valoren d’acord amb els salaris més baixos, generats per les ofertes i les demandes. Haver de recórrer a la caritat és un clar atemptat contra la dignitat humana.
Cada vegada és més evident que la informació és poder. Quan aquesta informació es socialitza mitjançant les xarxes socials, un col·lectiu creixent de la societat s’adona de l’existència d’una minoria perversa i maligna de persones que, en benefici propi, exploten a la majoria de la societat. La ciutadania es troba davant d’una important disjuntiva com és la de la participació política. Cal tenir en compte que rebutjar la política suposa córrer el gran perill de passar tota la vida manats pels qui se’n aprofiten. Avui dia els pobles que renuncien a defensar la justícia social estan condemnats a patir-la i no val justificar-se amb excuses ni victimismes.
Ara més que mai, seria molt aconsellable aplicar el que ens diu el poeta: “caminant no hi ha camí, es fa camí al caminar”. Camí que en el cas d’una Catalunya independent, podria provocar una fita històrica en el territori espanyol. Un inici del seu desmembrament en territoris més petits. Més manejables i més amigables per una implicació ciutadana que realment desitgi participar en la seva gestió. Catalunya, Euskadi i potser també Andalusia, es configuren com els territoris més adequats per fer-ho. En aquests moments però, el gran repte és: quina Catalunya volem? La resposta no ofereix dubtes: una Catalunya progressista, moderna, participativa, que defensi l’estat del benestar, la redistribució de la riquesa i la justícia social.
