A la Lina Casanovas la vaig conèixer fa ja molts anys, de la mà de l’Oriol Bassa. Tots dos escrivíem els primers poemes i un dia vam anar a casa seva, a Argentona, on encara vivia amb el seu marit, a Can Rius em sembla que es deia (devia ser el 1985). El llibre A cavall d’un estel era tot un referent aleshores. I un dels primers consells que em va donar va ser que aconseguís un Diccionari de la rima.
En aquella primera reunió també va haver-hi un desacord amb l’obra d’en Neruda, una part de la qual no li agradava perquè no copsava, em va dir, les coses belles, sinó el que per a ella era desagradable. La Lina era de l’Amado Nervo principalment, com a escriptora creia en la capacitat de les paraules per capturar la bellesa i en l’ofici del poeta que sap fer-les servir a través de l’esforç, la lectura, el coneixement i la pràctica.
I els seus poemes capturaven la bellesa de la vida sense deixar-la anar, però també el crit i el clam contra les coses que no li agradaven, contra les injustícies que voldria canviar (recordem el mític poema ‘El gitanet’). I ho feia amb mestratge inigualable. Era d’un altre món, un món idíl·lic i de bondats, però quan s’havia d’empipar ho feia i aleshores els seus poemes eren rebels.
Nascuda el 1918 a Fajardo, Puerto Rico i vinculada per sempre més a Argentona i al Maresme, és una de les grans veus poètiques que s’entrellacen amb els paisatges de mar i muntanya de la nostra comarca, una veu que després de 102 anys de plenitud no s’oblida perquè continua viva en cada arbre, en cada ocell, en la bona voluntat i en l’amor a la vida i a les persones, fins i tot en els temps més difícils.
