Direu: què té a veure una cosa amb l’altra? Quina poca-soltada!, quan sabem que la declaració de la renda moltes vegades és injusta, no igualitària, amb avantatges pels que sabem dissimular els seus béns, planificada sempre a favor dels rics i de la que els pobres no en poden defugir fàcilment.
Doncs sí. L’invent “social” de retornar algunes quantitats dels diners que hem rebut pel nostre treball (i/o el dels altres), ens fa propietaris dels béns socials i ens dona drets ciutadans a demanar sanitat i educació i més: carrers, transport, pensions…
Des de la psicologia de les persones, retornar part dels beneficis que hem rebut gràcies als nostres esforços personals, sincerament, és molt desagradable i per aquest motiu fa ràbia que et retinguin aquest diners. Però, ai!, això correspon a les sensacions més primitives de defensa i apropiació, de retenir i acumular que ens fan viure el donar com un robatori. Tant com al revés: creure que ens mereixem que ens estimin i ens valorin només pel nostre esforç i resultats obtinguts.
Però ai l’as, el cervell humà, en contacte sempre amb altres cervells, ha d’elaborar aquests instints més primaris per poder potenciar la pròpia capacitat de raonar i estimar i poder anar més enllà dels afectes primaris de supervivència, per optar a una vida més fàcil compartint esforços, amor i… calés.
És a dir, que sobre la base de les experiències d’intercanvi que conformen la ment humana, hem imaginat sistemes que permetin compartir les necessitats i equilibrar els béns obtinguts individualment i col·lectivament perquè en puguin gaudir com més gent millor.
Això ens porta però al reconeixement que allò que obtenim entre tots, ha de ser cada vegada més efectivament entre tots basat en les pròpies capacitats, no per obtenir riquesa sinó també, per compartir-la en forma de béns i serveis social en benefici de tots.
En aquest sentit, la riquesa generada i compartida és sempre “nostra”, de tots o ho hauria de ser. Qui es nega a aquesta “conquesta” social i humana, en realitat no ha pogut construir la seva pròpia estructura mental de cooperar i compartir, pròpia també dels éssers humans.
