De petits, quan aprenem el significat de les paraules ho fem de la forma més natural i agafant tan sols aquelles accepcions d’us més quotidià. Per tant, quan era petit, sempre havia entès la paraula “rescat” com l’acció de “rescatar” i per “rescatar” salvar a algun ésser viu de qualsevol mena de perill. Després, si voleu, i amb un cinema farcit de pel·lícules bèl·liques i del Far West, vaig anar diferenciant “salvar” de “rescatar”. Pel que semblava, alliberar a qui fos d’un perill sense que intervingués la qüestió crematística o la força bruta era “salvar-lo”, mentre que si hi havia diners pel mig o algú en sortia estomacat, llavors, era “rescatar-lo”.
De fet, si cerquem l’entrada “rescatar” en el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, tan sols hi trobarem “recobrar pagant un preu o a la força alguna cosa (que l’enemic ens ha pres, que ha passat a mà d’altri)”. Caldrà que anem a diccionaris més especialitzats i concretament en la branca del dret, per trobar-hi també l’accepció “pagar el rescat d’un crèdit, obligació o gravamen”.
I és precisament havent, doncs, aprofundit en el coneixement del seu significat, quan ara en escoltar que els països són rescatats, m’envaeix el dubte. Sí, dubto, perquè no és pas referint-se a la primera accepció que els països es rescaten. Ningú està parlant, per exemple, d’una França alliberada després del desembarcament de Normandia, sinó, del rescat econòmic de l’endeutament de països empobrits. I llavors, el concepte se m’escapa. Alliberar França del nazisme amb la força de les armes de les tropes aliades, va ser un “rescat” dins del primer significat de la paraula, ara bé, eixugar el deute d’un país allargant el termini del mateix, o bé augmentant el deute total amb nous préstecs, d’això no se’n pot dir “rescatar” pensant en la seva segona accepció. Pagar o condonar és una cosa, refinançar n’és una altra de ben diferent.
Per tant, en no saber, per no trobar en el diccionari a ben bé què es refereixen quan parlen del “rescat” d’un país determinat, i només amb la certesa que diners pel mig segur que n’hi ha, puc albirar amb total clarividència que, com sempre, serem els de sempre qui en sortirem estomacats i no pas “rescatats”.
