Fa quaranta-dos anys jo era un noi que havia estat trasplantat de Gràcia a Premià un temps abans. Havia fet amics més grans i amb ells passava moltes hores a la plaça xerrant i algunes nits a la platja tocant la guitarra. Tots deien que el franquisme esllanguia, i algun feia temps que lluitava per les llibertats; però jo anava als Hermanos, on qualsevol sospita del final de l’autoritarisme era pura casualitat, i el Telediario tampoc no deia res al respecte.
En aquella època qualsevol bri de cultura o civilitat es produïa totalment al marge de la vida pública: els Amics de la Llengua Catalana, la colla sorgida d’aquella històrica ‘Taula rodona del jovent de Premià’ i poca cosa més. Premià, com el país, era un lloc gris que creixia al ritme de la immigració i dels beneficis especulatius d’uns quants. Per això, tot i que mai no he estat ballador, em va sorprendre gratament l’anunci d’un Aplec de la Sardana que es convocava un diumenge de primavera a Can Manent, si la memòria no em falla. Recordo que, més enllà de la festa en si mateixa, que ja era molt en aquell temps apagat, l’exhibició desacomplexada d’una catalanitat cívica i cultural, és a dir política, per part de tanta gent anònima, persones que a penes coneixia de vista i de qui mai no hauria sospitat cap voluntat d’expressió pública, em va captivar positivament. No em vaig perdre ni un minut de l’aplec. Tenia la sospita que, més enllà dels anhels dels amics, alguna cosa començava a moure’s en aquell indret on m’havien plantat sense consultar-m’ho i que, amb els anys i alguns moments estel·lars de vida local i personal com aquell, ha acabat essent el meu lloc al món.
Moments com aquest. La vigília de l’Onze de Setembre de 1976 hi va haver una ballada de sardanes amb un moviment inusitat, i no únicament de balladors. Una colla de nacionalistes ja del primer moment es passejaven inquiets entre la gentada que omplia la plaça. Hi havia força jovent poc sospitós de sardanista que s’havia atansat a la plaça a esperar no se sabia què. Tot es va descabdellar a la mitja part, mentre es venien números de la rifa per ajudar a pagar la cobla i la gent prenia un refresc als bars. Hi va haver un gest, una mirada de complicitat entre dues generacions distants en l’edat i en la manera d’entendre el món, però pròximes en el compromís per desvetllar el país. En Feliu Vila ens va demanar a un grup de joves que el seguíssim a un pis al carrer de Sant Antoni. Era un habitatge buit, d’un cert to sòrdid per l’abandó. Hi feia una calorada angoixant i arreu hi havia dos dits de pols. Feia temps que allà no hi vivia ningú, es feia servir per a d’altres afers, és clar. Començava a entendre algunes coses.
Damunt d’un taulell hi havia una llarga peça de roba. Cap de nosaltres no havia vist mai tants metres de senyera. En Feliu va treure unes tisores i ens va dir que la talléssim a metres i ens l’anéssim repartint. Me la vaig amagar sota la samarreta i vaig córrer cap a casa fent una llarga marrada per evitar passar per davant de la Guàrdia Civil. Però no tenia por, tenia esperança. El missatge no admetia dubtes: l’endemà, a les cinc de la tarda, tothom a la Plaça de Catalunya de Sant Boi. Aquell vespre, entre sardanes, sí que tot va començar a canviar.
