— Hauríem d’estar orgulloses, en menys de mig milió d’anys d’evolució les rates hem aconseguit ser més intel·ligents que els humans i ja els tenim totalment subjugats.
— Sí mama, no dic que no, però des d’un punt de vista ètic resulta evident que no és correcte com els tractem.
— Mira, filla meva, no em vinguis ara amb els romanços dels drets humans i altres bajanades. El món és així: tontolabo l’últim! L’espècie dominant a la Terra és la més intel·ligent i la que té dret a dominar les altres. O et penses que ells eren diferents?
— No, si ja sé que ells no tenien cap tipus de consideració ni empatia, que les nostres granges d’humans són un paradís en comparació als seus camps d’extermini animal i bla bla bla, tot això ja ens ho han explicat a l’escola. Però la venjança és embrutidora…
— Tu no tens ni punyetera idea —la mare deixa els coberts al costat del plat i mira durament la filla—. El que va fer la humanitat va ser un holocaust de tal magnitud que no et pot entrar a la imaginació. 300 milions de vaques, 1.300 milions de porcs, 50.000 milions de pollastres i més d’un bilió de peixos assassinats un any rere l’altre, durant dècades i dècades, sent perfectament conscients que no necessitaven proteïna animal per a res. Només per “costum” i “tradició”. I nosaltres vivint a les seves clavegueres, patint morts horroroses per menjar mata-rates i sent utilitzades a mansalva per experimentació. No tenen perdó de Déu.
La filla acota el cap, avergonyida.
— Però, cal que m’ho mengi?
— En aquesta casa no hi ha lloc per a radicals vegans. Menja.
— Només és un bebè, calia posar-li una poma a la boca? — la filla està a punt de plorar.
— La carn que ells preferien era de bebès. Menja!
