Quan llegim articles, llibres o veiem reportatges televisius sobre la importància de l’atenció als infants, i les recomanacions pertinents, com ara: “mirar la tele conjuntament”,” ajudar-los a fer els deures” ”parlar amb ells de tant en tant”, etc., si som del ram dels afectats, és a dir, fonamentalment pares o mares de les criatures, no deixem de preguntar-nos: “com podem fer-ho?”.
Com adults tenim prou feina a mantenir la nostra feina, moltes vegades amb uns horaris que no permeten dedicar massa temps als fills i això fa que no puguem estar atents ni escoltar-los. Aleshores ens sentim una mica culpables de no saber ser uns bons pares i mares.
En certa manera, els nostres drets com adults (tenir una feina per mantenir-nos, un habitatge més o menys digne, períodes de descans…) semblen oposar-se frontalment als drets dels infants a tenir pares amatents i disposats a participar en la seva educació.
I és que els nostres drets i les expectatives personals que tenim sobre la vida adulta s’han tornat molt complexos, i tot i ser “lògics”, ens plantegen situacions irresolubles davant dels drets dels més petits.
De fet, tendim a pensar que ser adult no és cap avantatge, que la vida adulta està carregada d’obligacions, deures i poques satisfaccions. A l’extrem, que l’atenció als fills, és més una càrrega que una diversió, o una activitat de caire positiu.
Potser la clau de tot plegat estigui en poder pensar cóm vivim i pensem el fet de ser adults, així podem canviar o millorar les nostres percepcions sobre la majoria d’excuses que tenim per sortir del pas, valorar de forma més equilibrada i positiva el sentit profund que té ser part d’una parella, pare o mare.
Un tema “típic i actual en la construcció de la relació adulta, és el de què per ser adult, cal poder renunciar a “ser jove”. La mitificació del manteniment de la joventut ens la trobem permanentment en els mitjans de comunicació, a la publicitat de productes de consum i en les maneres de pensar més extenses a la nostra societat. Però la joventut no és pas un període massa agradable: de fet, és un període ple de desigs insatisfets. L’objectiu del qual és aconseguir tenir una vida adulta justament per a la possibilitat de satisfer la majoria d’aquells desitjos.
M’explicaré: es tracta de poder comprendre que allò que fèiem quan pertanyíem a la joventut, aquells hàbits, aquella sensació de “poc compromís”, es veu sobrepassat per les noves vivències adultes.
En primer lloc, la nostra parella que conforma un espai físic i mental ens ajuda a créixer, els projectes comuns, la sensació d’estar bé en allò que vivim com a positiu i saber tolerar allò que ens fa patir, el fet de compartir les dificultats, els nervis, l’ansietat…
Un altre àmbit, el laboral, és una font de satisfaccions (i frustracions) que ens transforma en col·laboradors directes de la societat i per tant protagonistes en la millora del benestar social propi i col·lectiu.
I els fills… ai el fills!!! Quan n’hi ha, són també una font de satisfacció no únicament quan tot va bé, sinó sobretot quan veiem que som una ajuda als seus problemes i gaudim dels seus èxits, petits i grans.
De tot plegat, per no allargar-nos massa, potser caldrà parlar-ne amb més detall en un nou article.
