Els polítics cerquen l’estabilitat en el marc de sempre, però no és moment d’estabilitat sinó de trencament. És moment de ser més valent i treballar per acords més amplis; no només parlamentaris, sinó socials. Que no dic que siguin fàcils d’aconseguir amb aquestes estructures de partit que dominen la política, però que segur que són possibles si hi ha voluntat i visió. Als polítics els està faltant comunicació directa amb la ciutadania, ser capaços de superar i traspassar l’escenari polític, i connectar directament amb la gent.
Tinc aquesta sensació, els dirigents es tanquen massa en els límits del govern, de les institucions, és a dir, política tradicional, quan el que manquen són polítics trencadors de regles i marcs establerts. Que trepitgin el carrer, que parlin directament amb els ciutadans, que s’aliïn amb la societat civil… que liderin! La solució no és en els salons, ni en els passadissos, cal crear, i l’obligació d’un govern de canvi està en tornar la iniciativa a la gent, no en criminalitzar-la com s’està fent amb l’Ada Colau per part de polítics miserables i de mitjans venuts al poder.
Cal definir projectes en bé de la societat sencera, que maximitzin el benestar social, que recuperin els somnis al voltant dels quals vam ser capaços de fer una Europa millor després de la barbàrie de la Segona Guerra Mundial. Hem de crear un moviment en el qual la persona sigui el centre. Dibuixar un nou escenari després de la crisi; no un nou paisatge, sinó el mateix mirat amb nous ulls i diferents maneres de pensar. Consciència, responsabilitat i, sobretot, educació per entendre que la batalla per la felicitat es porta a terme a l’interior de cadascú de nosaltres. Hauríem de dedicar tots els recursos possibles, molts dels quals ara es llencen en armament, presons i altres canallades, en educació i en salut, en millorar la vida de les persones, en traslladar la idea de la generositat i del servei. Ser, fer, tenir, i no a l’inrevés com el paradigma vigent ens ha fet creure.
