En un escenari postmodern on la realitat objectiva i els fets constatables científicament són posats en qüestió, es demana un exercici personal per acceptar noves possibilitats. Però l’ésser humà té tendència a ordenar, a posar límits, a crear normes que permetin una convivència cívica. D’aquesta manera, encara que es vulgui respectar la diferència, sempre hi ha un camí marcat. És el que passa amb la llibertat d’expressió. Allò que es pensa i es pronuncia està protegit. Ara bé, respecte les lleis on la llibertat no té a veure només amb els mots sinó també amb la manera com ens presentem al món, ens trobem un mapa divers on tenim dret a performar-nos independentment del fet que pugui ser xocant, o, fins i tot, perjudicial per als altres.
Fa uns mesos, un home de 29 anys va ser vist per Aldaia (València), passejant totalment nu. A conseqüència de la denúncia de diversos ciutadans va ser multat, ja que, segons el consistori d’aquesta població, incomplia la Llei de protecció de la seguretat ciutadana. I, segons l’article 37.5 d’aquesta llei, actuava contra la llibertat i la indemnitat sexual i el van acusar d’exhibicionisme. A més, no es tractava d’un fet aïllat: fins i tot es va presentar sense roba als jutjats. Un cop allà, va explicar que anar despullat pel carrer era per a ell part de la seva expressió d’identitat, ja que es defineix com a naturista, defensor del nudisme i activista d’una causa que ell considera legal, totalment natural i part de la seva concepció de llibertat individual i personal.
El procés va seguir el seu recorregut burocràtic i, finalment, el cas va arribar al Tribunal Superior de Justícia del País Valencià. Tal com havia fet abans, l’home va justificar el seu comportament argumentant que, tot i anar nu pel carrer i les botigues, sempre havia estat respectuós amb les altres persones i no havia tingut cap actitud que es pogués considerar sexual. La seva defensa va assegurar que les multes vulneraven el dret a la llibertat ideològica i de consciència de l’acusat.
El tribunal el va absoldre de les acusacions i d’haver de pagar les multes que se li reclamaven. Segons els membres del tribunal no hi havia cap base per acusar-lo, ja que, per una banda, la localitat d’Aldaia no té normativa específica que prohibeixi el nudisme al carrer i, d’altra banda, l’home no havia tingut cap comportament obscè o conducta que alterés la seguretat ciutadana o l’ordre públic. Segons els mitjans de comunicació, la justícia considerava que l’home “no anava nu per satisfer la seva libido, només ho feia com a defensor del naturisme”.
Malgrat la normativa i la sentència, que permet que l’home continuï anant nu pel carrer, hi ha hagut moltes persones que s’han queixat de la decisió del tribunal. Segons diverses veus, no es pot deslligar la nuesa de cert caire sexual. A més, defensen que hi ha uns codis implícits en la convivència que obliguen a portar vestimenta al carrer i en altres espais comuns de trobada. Ens cal una mirada que vagi més enllà de condicionants socials i culturals o és part de l’ètica cívica el fet de consensuar uns mínims per garantir la convivència? Hauria estat diferent la resposta si hagués estat una dona la que hagués anat nua pel carrer?
El tribunal va decidir en funció de la norma, fent referència al text legal i als arguments de l’home nudista. També es podria haver preguntat per l’impacte de la conducta de l’home en el conjunt de la seva comunitat, i afegir la veu de l’alteritat al procés per ponderar els límits de la llibertat. Un cop més, queda patent que llei i principis ètics no sempre van de bracet.
