Unes setmanes abans de Halloween, com cada any, arriba el festival de cinema de Sitges amb els seus zombis, psicòpates, vampirs i altres monstres variats. Sisu (Immortal) ha estat el film vencedor d’enguany i en més d’una candidatura. Es tracta d’una cinta finesa que en parla de tresors i supervivència extrema en el paratges nevats de Lapònia. Sisu és un film extravagant i violent de Jalmari Helander, que ja va triomfar en una passada edició amb la nadalenca Rare Exports.
Però el Festival de Sitges ha presentat moltes pel·lícules interessants pel cinema espanyol i català. Voldríem començar destacar una participació amb perfil local: La paradoja de Antares. Es tracta de l’òpera prima de Luís Tinoco, un professional dels efectes especials al seus estudis mataronins d’Onirikal, on ha treballat per films com Hellboy, Insensibles o La niña de la comunión, aquesta darrera també present al festival. Tinoco ha presentat un film de cambra, de poc pressupost, però amb un guió emocionant sobre la recerca de vida a l’exterior de la terra. Altres produccions destacades com La Piedad o Mantícora no han obtingut premi, malgrat la qualitat de les propostes i la duresa dels temes que tractaven. La Piedad, que ha dirigit Eduardo Casanova, narra una relació extrema i molt tòxica entre una mare que té dominat al seu fill. Una mare que s’ha encarregat d’interpretar excel·lentment la veterana Ángela Molina. Mantícora, de Carlos Vermut, tracta per la seva banda, del tema de la pederàstia, però li dona un enfocament fantàstic. Tots dos films són excel·lents i eren candidats a totes les llistes de la crítica.
La secció oficial del Festival del Sitges, una de les més extenses del món, ha comptat també amb films de caire futuristes com After Yang, que s’ocupa de reflexionar sobre la memòria dels androides; Flux Gourmet, una comèdia extravagant sobre art i gastronomia; O Pearl i el seu relat sobre com la repressió sexual pot crear monstres.
Un dels fenòmens d’enguany ha estat el premi Màquina del temps a Quentin Dupieix i la presentació de les seves dues hilarants pel·lícules a competició. Per un costat tenim Incroyable mais vrai, una distopia absurda sobre viatjar en el temps només tres dies enrere, amb el còmic Alain Chabat i Benoit Magimel com a protagonistes. O Fumer fait tousser, una paròdia ecologista dels films dels Power Ranger, amb un patrulla que acaba amb els seus enemics atacant-los amb el fum del tabac. Un any més, Sitges com a paradigma del cinema més divertit, però no per això mancat de consciència social.
