Els anys 80 van ser una època fosca per a la companyia Disney. Cap projecte d’aquella dècada va complir les expectatives de mantenir a la major com a líder dels somnis infantils. Ningú esperava res després de productes mediocres com Tod y Toby o Tarón y el caldero mágico, tot i que al darrera d’aquesta es trobaven talents que posteriorment destacarien com Tim Burton. Ningú podria esperar que 30 anys després la Disney marqués la pauta i fos la propietària d’un canal i fagocités la Pixar i la Marvel (o bé ha estat a l’inrevés?).
La responsable d’aquest renaixement va ser una petita pel·lícula, La sireneta (1989), portada endavant amb joves talents quasi desconeguts de Boradway: Alan Menken i Howard Ashman. La seva elecció suposava una aposta pels musicals i així va ser com va començar una època brillant amb films com Aladdin, La bella y la bèstia o El geperut de Notre-Dame. Aquest tàndem, succeït per Tim Rice després de la mort d’Ashman, van ser els responsables d’un nou cançoner Disney i de l’esplèndid moment econòmic de la companyia creada per Walt Disney. Qui vulgui saber més coses sobre aquest moment de màxima creativitat pot cercar el documental Howard (però no a Disney+ perquè misteriosament l’acaben d’eliminar). No es pot dir el mateix del moment creatiu actual on la Disney està reversionant totes les seves animacions clàssiques (de tots els temps) amb acció real, amb personatges de carn i ossos. Amb resultats, tot s’ha de dir, desiguals.
Aquesta temporada ha tocat la live action de La Sireneta, una pel·lícula molt esperada per ser el buc insígnia de la renovació Disney, així com per la polèmica de la inclusió, que alguns més que algunes creuen forçada, d’una protagonista racialitzada, Halle Bailey. Uns comentaris massa conservadors si tenim en compte que les sirenes són éssers mitològics que han anat mutant al llarg dels segles i que, segons alguns biògrafs d’Andersen afirmen, el conte de La sirenita era una projecció homosexual de l’escriptor. No ens imaginem que en dirien alguns d’una versió amb dos homes…
La nova Sirenita recupera les mítiques cançons de Menken i Ashman i les enriqueix amb noves composicions de Lin-Manuel Miranda (Hamilton, In the heights), la nova promesa Disney novament importada de Broadway. El metratge del film ha crescut sorprenentment 45 minuts, just per fer la durada estàndard dels films comercials actuals. Això es deu, en part, als nous temes, però també a la inclusió de nombroses escenes submarines que justifiquen el seu pas a 3D, coses de la modernitat neocapitalista. El resultat és un film que es deixa veure i sentir (amb més presència llatina i de calypsos) però sense ànima, poc autèntic (potser una mica més al final), que es limita a fotocopiar i estirar una obra mestra de l’animació.
