Alguna cosa està passant (o estan pensant o tement) a Hollywood quan no fan més que arribar pel·lícules que miren amb nostàlgia el cinema i el seu esplendorós passat. Vam començar l’any amb l’excessiva Babylon i la seva carta d’amor a Cantando bajo la lluvia i acabarem el trimestres amb Imperio de la luz de Sam Mendes que, tot i estar ambientada a l’Anglaterra als 80, rendeix culte a les sales de cinema (posem per cas el popular cinema Iluro de Mataró).
Pel·lícules, sales…, només ens faltava evocar els creadors i per això arriba Steven Spielberg amb Los Fabelman. Es tracta d’un projecte molt estimat pel geni de Hollywood on els focs artificials desapareixen per deixar lloc a l’emoció (continguda com sempre a Spielberg) ja que ens presenta les seves memòries ficcionades. De fet, Los Fabelman, transita per tota mena de tòpics narratius (sense ànim de ser despectiu) des de les cintes d’infàncies marcades per la separació dels pares fins a les pel·lícules de High Schools amb enemics antagonistes i primers amors. Tot amb un únic (i lloable) objectiu: presentar al protagonista (el seu alter ego) com a una persona que descobreix en el cinema, en la narració amb imatges, una manera d’entendre i acostar-se al món real. Un jove tímid que descobreix en la càmera una bona eina per descodificar els comportament dels adults, entendre’ls i poder-se comunicar amb ells. I, possiblement, usar aquest superpoder narratiu per no créixer mai més.
Los Fabelman és una pel·lícula sincera, plena d’amor a les imatges i al cinema. Ens presenta a un nen apassionat per l’escena de l’assalt d’un tren d’un film de Cecil B. DeMille que s’obsessiona a reconstruir-la a casa amb una maqueta i un tren, la llavor que després el portaria a desenvolupar les seves cintes de grans efectes especials (impossible citar tots els seus èxits en aquest camp). Però Spielberg també fa un repàs, amb certa distància i fredor, sobre aspectes de la seva vida com que el seu pare va ser important pel desenvolupament dels primers ordinadors, el bullyng que pateix a l’institut per ser jueu o l’amant de la seva mare. Més que explicar aquest fet, Los Fabelman deixa lloc a què les imatges de l’adolescent desvetllin (o revelin) les històries amagades al seu darrera. Per acabar, cal dir que Spielberg realitza un homenatge al seu mestre John Ford, que va tenir l’ocasió de conèixer als seus inicis i del que va aprendre una lliçó molt important, a qui dona vida ni més ni menys que David Lynch.
