El teatre negre va al cinema. Les nominacions als Oscar ens han ofert la possibilitat de comparar dues adaptacions d’una obra teatral al cinema: Moonlight i Fences. Curiosament focalitzen la seva acció en problemàtiques associades als negres americans en diferents moments de la història del país. Les dues, a més, suposen acostaments al llenguatge audiovisual diametralment oposats.
Fences presenta a Troy, un home marcat per un assassinat que intentar tirar la seva família endavant a l’Amèrica de la postguerra. El tema és interessant (crític cap certs comportaments de la comunitat negra, en certs moments), però la posada en escena de Denzel Washington (que dirigeix i protagonitza la cinta) és totalment plana. Es limita a fotografiar els actors recitant la totalitat del seu paper. No hi ha cap intent de treballar el llenguatge cinematogràfic, d’intentar explicar més enllà de la literalitat del text. El resultat és una pel·lícula avorrida, gens estimulant que, únicament, se segueix amb interès pel tema proposat.
Mooonlight, per la seva banda, surt guanyadora del repte ja que intenta transcendir l’obra de la qual parteix. El seu protagonista és un nen marginat i assetjat a l’escola per ser homosexual, quedant marcat per a la resta de la seva vida (víctima d’un forta homofòbia interioritzada). Si bé és cert que el tema és tòpic, no deixa de ser important que Hollywood ens ofereixi la versió amb protagonista negre. Barry Jenkins, el seu director i guionista, ha optat per una posada en escena molt més elaborada a nivell visual. Substitueix molts diàlegs per imatges de gran impacte emocional que busquen una resposta immediata en el públic. Jenkins prioritza els moviments de càmera que combina amb una intensa banda sonora. Junts proporcionen el clima adequat que ens portarà, a la darrera part de la pel·lícula, a la catarsi emocional.
