Els gabinets de curiositats o meravelles són uns dispositius premuseístics que es van posar de moda a partir del segle XVI. En ells, col·leccionistes de rareses competien per atresorar coses meravelloses, estranyes o singulars, a mig camí de la ciència i la màgia. Gràcies a la producció de Netflix, l’apadrinament i empenta de Guillermo del Toro i el talent de nombrosos noms importants del fantàstic més recent, ha arribat a les nostres pantalles El gabinete de curiosidades de Guillermo del Toro.
El realitzador mexicà de cintes com Cronos (on ja apareixia una màquina meravellosa i vampírica), El laberinto del fauno o La forma del agua, s’ha encarregat de dissenyar l’estructura de la sèrie, així com de seleccionar els directors i directores participants i també n’ha escrit algun guió. El resultat ha estat una meravella de recull de molts tòpics i tendències actuals del gènere fantàstic.
El gabinete de curiosidades de Guillermo del Toro presenta 8 capítols autoconclusius. Tots comencen amb el mateix del Toro que, a partir d’un objecte que troba a una calaixera, presenta una història que s’hi vincula directament. Es tracta d’una estratègia molt semblant (es podria dir homenatge) a cèlebres presentadors com Alfred Hitchcock a La hora de… i Rod Serling a la Dimensió desconeguda. Tot seguit comença el capítol que compta amb produccions independent, de manera que cada peça posseeix la seva pròpia personalitat (la dels artistes implicats). Els temes que tracten van des de clàssics de cases encantades, bruixes i morts vivents a rics estrafolaris que fan experiments amb els seus convidats, satanisme, els paradisos artificials o les plagues de rates… La sèrie no perd l’oportunitat per tractar temes contemporanis com la immigració, la xenofòbia i l’excés de culte al cos.
El resultat, com acostuma a ser habitual en una sèrie de capítols independents, és desigual, però tots presenten un nivell bastant alt. Sembla que Netflix ha fet una bona aposta econòmica, de manera que la producció no presenta fastuosos decorats, càstings amb algunes cares conegudes (F. Murray Abraham, Rupert Grint, Crispin Glover…) i una nòmina de directors i directores espectacular: Panos Cosmatos (Mandy), Vincenzo Natali (Cube), Ana Lily Amirpour (Una chica vuelve a casa sola de noche) o Jennifer Kent (Babadook), entre d’altres.
No deixa de ser temptador (i inevitable) citar els capítols que més han atemorit o impressionat a qui escriu aquestes línies i que, per descomptat, són molt recomanables: La visita, El murmullo, Trastero 36 o La apariencia. Si algú no n’ha tingut prou amb aquesta sèrie de del Toro, pot mirar-se els 8 capítols de la espanyola Historias para no dormir, una altra exemplar (però molt desigual) actualització de les idees d’un altre mestre del terror: Narciso Ibáñez Serrador.
