Després de la davallada de les eleccions autonòmiques de novembre de 2010, i de la derrota a les eleccions municipals de maig de 2011, el PSC afrontem, aquesta tardor, una tercera prova del cotó, que si les enquestes no fallen podríem tornar a patir una altra ensopegada.
Per tant, és evident i notori, que els socialistes catalans hem perdut, en aquest darrer cicle d’eleccions, suport electoral i en conseqüència poder polític. Els motius del retrocés socialista en el si de la societat catalana són diversos: d’una banda la crisi econòmica que s’enceta l’any 2008 i que afecta de ple les administracions públiques; el govern central, Generalitat, diputacions, consells comarcals i ajuntaments, de l’altra; la incapacitat manifesta i latent de no saber comunicar l’acció de govern en el conjunt del País, en una legislatura (2007-2011) en què Catalunya, per exemple, ha rebut més diners que mai del govern central per infraestructures i traspassos derivats de l’Estatut d’Autonomia, en què l’exconseller Castells va aconseguir un bon pacte de finançament amb Madrid, i el govern de Montilla va invertir més que mai en polítiques socials, educatives, culturals, i en infraestructures terrestres i d’equipaments.
Però de tot això no en va quallar un relat positiu al ciutadà perquè no se li va saber traslladar. I en aquest punt no cal buscar enemics ni culpables fora del PSC, sinó que hem d’entonar el “mea culpa” i predre’n nota per a futures ocasions. A això, si a més se li suma l’eficiència del discurs del grup majoritari a l’oposició del Parlament, que va saber fer falca en els temes de caire identitari, i posar en evidència algunes contradiccions dels partits que formàvem el govern tripartit, i la pèrdua de confiança, de contacte i de proximitat amb el nostre electorat, dóna com a resultat la ja coneguda davallada del PSC a les autonòmiques. Tot aquest corrent “negatiu” ha afectat la marca PSC, i tret d’algun oasi socialista, també ens ha dut a un mal resultat, en general, a les municipals, amb pèrdues d’alcaldies històriques com Mataró, Barcelona, Badalona o Girona, per citar-ne algunes de les més importants del País.
Aquesta situació, però, es pot revertir a mig termini si som capaços (que ho serem) de fer les coses bé, sumant més que dividint, i encertant en el projecte de País, que ha de ser integrador, amb missatges clars, propostes progressistes, l’eix de les quals ha de seguir sent Catalunya i la seva gent, i amb nous lideratges que sàpiguen trencar les connotacions negatives que ens han dut on som. Tenim una excel·lent oportunitat el mes de desembre amb la celebració del XII Congrés, i no la malbaratarem.
