És innegable que el 2022 passarà als annals de la història com un bon any per a la cinematografia catalana (o amb coproduccions diverses). No ens referim a la qualitat de les pel·lícules (i ja ni entrem a parlar dels gustos, que ni de tots els colors). Parlem de ressò mediàtic i difusió internacional que és, a efectes pràctics, el que dona nom i prestigi al nostre cinema.
El mes de febrer va ser un magnífic punt de partida ja que Carla Simon guanyava l’Os d’Or amb Alcarràs. La cinta, novament autobiogràfica, havia tingut molts problemes de rodatge (cal recordar que ha passat una pandèmia per la majoria de produccions de les que ara parlarem). Fins i tot va haver de participar en una Berlinale online (sense públic presencial). El seu realisme directe va convèncer als membres d’un jurant entre els que es trobava el rei de la narració fantàstica, M. Night Shyamalan (El sexto sentido). Ara el film compta amb nominacions als Goya (11), els Gaudí (14) i podria formar part de la cursa dels Oscar.
L’altre gran vaixell insígnia del cinema català ha estat Pacifiction, l’obra més assequible del sempre polèmic Albert Serra que va desembarcar al Festival de Cannes. El director de Banyoles ha estat l’únic català (en molts anys) que ha competit per la Palma cannoise. Això ja de per sí és un mèrit però és que Serra ha guanyat el prestigi crític als nombrosos festivals internacionals on el seu film s’ha projectat (en paral·lel a Alcarràs, val a dir). A nivell de premis locals, Pacifiction no ha obtingut cap nominació als Oscar però si 11 nominacions als Gaudí. Per un cop Serra és profeta a la seva terra (que ell ha criticat en tantíssimes ocasions). En tot cas el film ha obtingut el premi Louis Delluc a la millor pel·lícula estrenada a França i ha estat triat com a top 1 de la llista de films del 2022 de Cahiers du cinema (amb portada dedicada inclosa).
De la Berlinale també va sortir el film Un año, una noche, d’Isaki Lacuesta. Aquesta cinta rodada en francès ha buscat el camí de la coproducció (una via que haurien de seguir moltes productores si volen ser “vistes” fora, posem Europa). Molt valorada per la crítica, la cinta de Lacuesta ha aconseguit 3 nominacions als Goya i 14 als Gaudí. Podria ser que donés una sorpresa a Alcarràs.
La producció catalana (en llengua catalana o castellana) ha donat més títols interessants com La maternal, Suro (nominada als Gaudí en una nova candidatura destinada a la direcció novell que, ens arrisquem a dir-ho ja, guanyarà sense problemes) o la inquietant Mantícora. Però no ens quedem aquí ja que el talent català s’ha escampat a la producció espanyola i voldria destacar el dramaturg Guillem Clua que s’ha encarregat dels guions de La piel que quema (una obra seva), Los renglones torcidos de Dios (on ha estat nominat als Goya) i que està triomfant a mig món amb la sèrie Smiley de Netflix.
