Maresme, últims dies de setembre de 2017
Benvolgut octubre,
Enceto aquestes ratlles amb l’anhel de voler, però amb el neguit de no saber. M’agradaria tant poder inserir-me en el futur per a copsar l’esdevenidor. Però, no m’és pas possible. Visc en el món dels humans i no tinc accés a allò reservat tan sols als déus.
T’escric, tot sabent-te proper i que no trigarem a coincidir, perquè el desassossec que m’envolta dia rere dia m’esperona a fer-ho. Ser tumultuós sense ser-ho, democràtic quan m’ho neguen, de tarannà festiu per acabar considerat agressiu i que em facin passar per un dels pocs quan realment som molts, és quelcom que em desorienta.
Ara que després de tants anys de fer camí per arribar allà on sempre he volgut anar, ara que l’entorn em fa pensar que ja he encarat l’última drecera, ara que tan poc em falta per assolir el destí, s’interposen uns dies difícils fins a poder trobar-nos. Aquests pocs, tan pocs dies de setembre que ens separen, seran llargs. Tinc tant desig de tu, octubre.
Estic fart del filibusterisme, de la mentida perpetuada, de la falsedat, de la intolerància, de la repressió, de viure permanentment amenaçat. Per això tinc tant desfici per arribar a tu. Necessito que el teu primer dia, sigui tal qual fa tant de temps que el somnio.
Sé que quan algú altre llegeixi aquesta carta, tu ja hauràs vingut. Ja seràs aquí. Però ignoro si la nostra trobada haurà estat com me la imaginava. Tant de bo que sí.
Espero que amb la teva arribada hagi pogut començar a dir adéu a aquells que ara em fan malviure, tot i que això em fa l’efecte que ja fa temps que els hi estic dient. Jo i molts com jo. Perquè, sí, ens manca donar el cop de porta, però ja fa molt que ens hem començat a acomiadar.
De no ser així, benvolgut octubre, no et pensis que hauré deixat d’estimar-te, però hauràs d’entendre que el meu desig ara es fixi en el novembre, el desembre, el gener… Insistiré fins que trobi algun dels teus companys que em doni allò que amb tu no hauré aconseguit. Perquè els meus anhels de llibertat seguiran sent els mateixos.
Sempre teu
