En aquests moments ens trobem convivint amb una població envellida, que planteja una sèrie de reptes, per a quina solució la societat no està preparada. Cal assenyalar que una persona, tingui l’edat que tingui, no es considera vella, fins no entrar en una situació de dependència. És en aquest cas, quan la societat la considera vella, amb totes les connotacions negatives que això pot suposar.
La solució d’aparcar a una persona dependent en una residència geriàtrica, amb uns costos econòmics elevats, com plantejava la demagògica Llei de Dependència, sense els recursos econòmics necessaris, ha resultat clarament fallida i no vàlida. Una persona dependent, en cap cas, pot ser tractada com un objecte aparcat, que s’ha de mantenir, en tot moment, net i polit. Per aquest motiu, les residències geriàtriques, tal com succeeix en la UE, hauran d’acabar essent tancades, per suposar un clar atemptat contra la dignitat humana, com un model mort sense futur, que la pròpia gent gran majoritàriament rebutja.
El desmantellament de l’estat de benestar és un procés irreversible molt condicionat per les baixes taxes d’ocupació, que no omplen les arques de l’estat. L’augment de la productivitat expulsa a molta gent del treball. L’augment demogràfic de la població fa que molta més gent busqui feina i no en trobi. Aquesta contradicció genera un creixent atur estructural crònic, que s’està convertint en un càncer que més tard o més d’hora afectarà a tota la població. Si els joves arriben a la conclusió que no tindran accés a una jubilació pública i es neguen a cotitzar per mantenir-la, el sistema públic de pensions desapareixerà.
La solució d’una societat envellida és principalment ideològica i cultural i no econòmica i per aquest motiu la participació activa en la construcció d’una nova societat, centrada en les persones i no en els diners, és la millor recepta per evitar la dependència. La gent gran s’ha de sentir útil i necessària i per aconseguir-ho cal practicar l’envelliment actiu.
