Cada dues tardors Barcelona es converteix en un espai de debat immens en què les places, auditoris o jardins s’omplen de reflexions. La Biennal del Pensament, organitzada per l’Institut de Cultura de Barcelona aquest passat mes d’octubre, és una cita que aplega moltíssims ciutadans i grans figures com Herta Müller, premi Nobel de la Literatura l’any 2009, o Eliane Brum, periodista, escriptora i documentalista brasilera, durant gairebé una setmana. Com cada any hi ha un lema que regeix les activitats, enguany ‘l’endemà del tot’. Així doncs, que hi trobarem? Parlem amb Mar Rosàs, membre del comissariat, per esbrinar-ho.
El lema de la Biennal del Pensament d’aquest any és l’endemà del tot, quins són els principals reptes del futur?
D’entrada, hi ha la qüestió ecològica, en la qual se centraran diverses de les taules de la Biennal. Cal analitzar a fons les causes de l’emergència climàtica actual per poder pensar i implementar formes de vida, amb les seves corresponents polítiques, que no suposin una amenaça per a la vida humana a la Terra. Cal pensar en les conseqüències imminents d’aquesta emergència, però també a mitjà i llarg termini. Com ja insistia el filòsof Hans Jonas fa dècades, ser responsable passa per tenir en compte les conseqüències a llarg termini de les nostres accions, i això implica intentar facilitar al màxim el benestar de les generacions que ens seguiran. I, en tot aquest debat, no pot oblidar-se la discussió sobre el valor que tenen la resta de formes de vida, especialment els animals no humans, i com cal protegir-les.
El segon repte que tenim és el de dissenyar i implementar formes de govern que permetin el màxim benestar de totes les persones. Veiem arreu els conflictes que deriven de governs que només prioritzen un sector de la població, o que impliquen la destrucció de l’altre. Cal posar damunt la taula les crítiques als sistemes actuals i les propostes alternatives per mirar de trobar una manera d’administrar la polis que sigui curosa amb tothom. Quina és aquesta fórmula? N’existeix una d’universal, potencialment aplicable a tot arreu? Aquesta és una de les grans preguntes de la tradició ètica occidental. Hi ha un conjunt de valors, principis i formes de viure que tothom pugui abraçar? La globalització ho fa necessari i, alhora, ho dificulta. Podem posar-nos d’acord, com a mínim, en un conjunt de línies vermelles que tothom hagi de respectar i en un conjunt d’institucions supranacionals que vetllin perquè sigui així?
L’altre repte indefugible és la qüestió del gènere. De tots els temes de reflexió i debat que han ocupat la filosofia en les darreres dècades, potser les reflexions sobre el gènere són les que més han superat els murs de l’acadèmia, més han circulat entre la ciutadania i més impacte han tingut en la vida de molts ciutadans. És cert que els diferents feminismes, i els estudis de gènere en general, arriben a conclusions ben diverses. Però comparteixen una aspiració important: que el sexe amb què neix una persona no sigui motiu de marginació, d’opressió i de patiment. És molt important veure quines pràctiques es promouen amb aquesta finalitat i, sobretot, l’enorme enuig que generen entre moltes persones que se senten amenaçades pels postulats d’aquests plantejaments. Per què una aspiració tan lloable promou pràctiques que generen tan de rebuig?
Un dels protagonistes d’aquest món futur també és la intel·ligència artificial, no?
L’impacte de la intel·ligència artificial en les formes de treball i en les formes de vida és un quart repte. I va acompanyat del que anomenem transhumanisme: un corrent filosòfic, i un conjunt de pràctiques biomèdiques, que consideren que podem i hem de millorar els organismes dels éssers humans perquè tinguin més capacitats: perquè tinguin més memòria, perquè siguin més ràpids, perquè gaudeixin d’un coeficient intel·lectual més alt, perquè siguin més forts. A la Biennal veurem teòrics que defensen aquest plantejament, però que també el problematitzen i assenyalen com s’alia tàcitament amb la lògica del rendiment pròpia del neoliberalisme. No podem descuidar el repte que suposen els problemes de salut per a unes societats en les quals imperen els imperatius de rendiment i eficàcia. Què passa amb totes aquelles persones amb malestars diversos que els impossibiliten seguir el ritme en el pla professional i social? Penso en les persones grans, algunes persones amb diversitat funcional, o els pacients amb patologies com la fibromiàlgia i la fatiga crònica. D’una banda, ocupen un lloc incòmode i sovint senten que són una càrrega. De l’altra, són una font d’ingressos important per a algunes institucions i indústries. A la Biennal ens preguntarem si les institucions poden promoure una ètica de la cura i posar-la al centre de la democràcia. Finalment, pensem que és necessari discutir sobre dos reptes especialment candents al nostre país. En primer lloc, l’enorme diversitat lingüística. És una riquesa, sens dubte, però també és la causa de desacords profunds sobre quines llengües promoure i com fer-ho. En segon lloc, la Biennal no pot descuidar una qüestió que els últims anys ha sacsejat el país: les aspiracions de molts ciutadans de Catalunya de tenir un estat propi. Com es pot articular, ara, la relació entre Catalunya i la resta de l’Estat Espanyol?
Raül Garrigasait va comentar que el lema busca interpretar un canvi d’època, què ens hi ha portat?
Durant la segona meitat del segle XX, en molts sentits, es veia el tombant de mil·lenni com una fita històrica en què s’haurien resolt molts dels problemes sociopolítics i sanitaris de la humanitat. Per posar només un exemple, a la Declaració d’Alma-Ata, de la Conferència Internacional d’Atenció Primària de Salut, l’any 1978, s’expressa la confiança en la idea que l’any 2000 “tots els pobles del món assolirien un nivell de salut que els permetria dur una vida social i econòmicament productiva”. Avui es fa evident que el nou mil·lenni no ha dut amb ell una mena de final de la història en què totes les tensions s’hagin resolt i en el qual ja ens puguem simplement dedicar a gaudir. Per a molts ciutadans, la vida és més còmoda i agradable del que era fa cinquanta anys. Però ni això es pot generalitzar ni es pot amagar que molts dels motors de creixement sociodemogràfic i econòmic, l’èxit dels quals és innegable, ara mateix generen més problemes dels que solucionen. Així, ho vulguem o no, estem en un canvi d’època: en molts sentits, l’ordre de coses que sostenia el nostre món ja no és sostenible. Això pot sonar apocalíptic. Creiem que damunt la taula hi ha un ampli ventall d’alternatives per fer que aquest canvi d’època no desemboqui en un Apocalipsi, això és el que volem discutir a la Biennal.
Aquest “Endemà del tot” també cerca un debat més ampli? És a dir, els temes que es tractaran aquest any són molts, des del feminisme al postcolonialisme, els grans canvis climàtics i tecnològics, la memòria… Hem arribat a un punt històric en què el debat és global i tot implica el tot?
D’una banda, la globalització ha fet que els reptes que ens trobem a nivell local estiguin travessats per lògiques globals, la qual cosa requereix prendre consciència de com s’articula l’esfera local amb la global per pensar com millorar l’estat de coses. Això no és nou, per descomptat. Però, d’altra banda, també cal dir que molts dels temes que la Biennal abordarà estan íntimament relacionats entre sí, encara que, d’entrada, no sigui evident. És el cas, per exemple, dels plantejaments ecologistes, de la teoria de gènere i del transhumanisme. En tots aquests debats hi ha, de fons, la pregunta sobre què és ser humà i si es tracta de quelcom que cal preservar o, per contra, si convé que ho fem saltar pels aires. Em sembla que, per més que ho discutim, no ens posarem d’acord, però volem contribuir en el debat de les implicacions polítiques, socials i, fins i tot, metafísiques, de cadascuna de les postures.
En cada edició el grup de comissaris és diferent, que hi heu volgut aportar enguany?
Crec que en totes les edicions de la Biennal hi ha un indiscutible aire de família perquè hi ha un fil conductor: repensar l’hàbitat comú. Els problemes de fons són els mateixos i la Biennal intenta acostar-los a la ciutadania amb estratègies semblants. El que sí que potser distingeix lleugerament l’edició d’enguany és que la filosofia ocupa un lloc més central en el programa. En edicions prèvies s’havien tractat àmpliament temes d’habitatge i urbanisme, per exemple. Aquesta vegada, els temes filosòfics ocupen un paper més central. Entre altres raons perquè aprofitem per commemorar que fa tres-cents anys del naixement d’Immanuel Kant, un dels filòsofs més influents de la tradició occidental. Això no vol pas dir que tots els ponents de la Biennal siguin filòsofs. Cal pensar la millor manera d’acostar aquests temes als ciutadans i, per això, moltes de les qüestions es presenten a través d’escriptors, dramaturgs i artistes.
Quin impacte té en la societat la creació d’espais públics de debat com els que es generen en el marc de la Biennal del Pensament?
L’impacte real sempre és molt difícil de determinar. Es pot calcular quanta gent assisteix als actes de la Biennal, però no què en treuen ni quina influència posterior té en les seves vides, les seves relacions socials, la seva feina, i la seva implicació en les institucions. Sí que sabem, però, que la Biennal de Pensament és, ja, una tradició de la nostra ciutat. Molts ciutadans l’esperen. I s’intenta que arribi al màxim nombre de persones i que siguin sociodemogràficament ben diverses. Per això es diversifiquen les estratègies de comunicació, i per això els actes es realitzen en barris molt diversos de la ciutat.
La filosofia no va néixer amb la vocació de tancar-se en una torre de vori, sinó de sacsejar les persones per construir unes vides i un món millors. La Biennal neix d’aquesta ambició i només té sentit si hi contribueix. En aquest sentit, som conscients d’un risc que intentem evitar: la idea que les transformacions necessàries han de ser promogudes per ciutadans individuals. Aquesta és una manera de carregar la responsabilitat exclusivament als ciutadans. Una responsabilitat existent, per descomptat. Però la Biennal també pretén reflexionar sobre el paper de la cultura en general i de les institucions en aquest canvi, i donar pistes per poder emprendre’l.
